26/5/15

Joan Lluís Bozzo: “Les arrels del franquisme rebroten ara”


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) | Foto: Elisabeth Magre
Joan Lluís Bozzo ha engegat una feina que el compromet una pila d'anys. Ara ha publicat Memòries trobades en una furgoneta (Empúries), que repassa els primers anys de Dagoll Dagom (1978-1985). Ja està revisant el segon volum, que tractarà sobre l'etapa de grans musicals com MikadoMar i cel i Flor de nit. Té al cap el títol del tercer llibre, Me la imaginava més gran, sobre la feina a la televisió. A més, s'ha compromès a repassar l'amistat amb Rubianes a Pepe y yo, un dels actors del primer Dagoll Dagom i un amic inseparable, fins i tot després del trencament del galaicocatalà amb la companyia. Amb tota aquesta literatura, encara li faltarà abordar els últims anys de Dagoll Dagom. Diu que, per ara, li falta perspectiva.
A ‘Memòries...' senten el vertigen de crear una obra de nou després de l'èxit de ‘No hablaré en clase'. Què és el més difícil per arribar a l'estrena?
El més delicat és trobar la idea. Que ens agradi a tots tres [Miquel Periel, Anna Rosa Cisquella i Joan Lluís Bozzo].
Per a ‘Antaviana' (inicialment en deien “el Calders” perquè no hi havien trobat títol) van acabar votant una opció entre els membres de tota la companyia...
Però de seguida ens vam engrescar tots i vam veure que tot anava pujant molt bé. Altres vegades prens la decisió i, a mig procés, notes que es desinfla. Llavors un dels tres fa reflexionar: “De debò que ens agrada?” I això implica abandonar-ho tot i començar de zero. La idea ha d'arrelar. És com un hort: quan veus que no hi creix bé la coliflor,
val més arrencar-la.
També es van trobar que no els van donar els drets, com en el cas d'Anna Frank...
Sí, ens vam quedar sense drets. Hi va haver un representant que no ens els va donar i després va muntar un musical.
En aquells anys de Transició, els van interessar Ariane Mnouchkine del Théâtre du Soleil i els de Living Theater?
Als de Living Theater els vam veure a La Paloma, però eren massa anàrquics, viscerals. El que ens va influenciar va ser Mnouchkine. Encara sóc un admirador seu.
Van ser dels primers a trencar amb l'obligatorietat autoim-posada de parlar del pes
del feixisme.
La majoria del teatre independent va estar molts anys amb aquesta càrrega. Com molts de la Nova Cançó. Amb Antaviana vam fer un trencament. També és veritat que grups com Comediants sempre havien estat molt lúdics i no s'entestaven en obres sobre denúncia del franquisme.
I els van titllar de col·laboracionistes per haver abandonat aquella militància?
Aquella voluntat de treure'ns de sobre el pes del franquisme va ser aclamada pel públic. Era una necessitat fisiològica de la societat. Calia donar per tancat el parèntesi. Ens pensàvem que s'oblidaria ràpidament. De seguida vam veure que el franquisme té unes arrels molt més profundes, que segueixen rebrotant ara.
La seva primera sorpresa va ser amb ‘Glups!!'.
Vam patir l'anticatalanisme a València. Ens exigien que l'obra es representés en castellà al Principal de València. I nosaltres vam decidir traslladar-nos al Micalet i mantenir-la en català. Sempre que sortíem a l'Estat espanyol, traduíem l'obra (a No hablaré en clase, però, manteníem les poques cites en català). Només la fèiem en català on el poble el parlava. Fins a mitjan anys vuitanta, hi havia molt bona sintonia amb la producció catalana perquè s'entenia que els catalans havien viscut una doble repressió: a més de la política i la social, també la cultural i la lingüística. Al llarg dels vuitanta, però, es va anar refredant. Amb la Loapa, de González i Guerra, el 1982, es provava de fer una “harmonització del procés autonòmic” quan només feia dos anys que Catalunya havia recuperat l'autonomia. El Constitucional va tombar la Loapa.
Vostè va arribar a Dagoll substituint un actor (Josep Parramon) que va anar a la mili. Periel va rebre l'encàrrec dels comptes quan Joan Ollé i la seva companya van deixar el grup. Li van donar la caixa amb els diners i la llibreta de comptes. No és molt ingenu tot plegat?
És veritat que el Periel era l'últim acabat d'arribar. Però és que des dels 15 anys que era administrador en una empresa d'assegurances. Era qui millor podria dur els comptes. No hi havia infraestructures, ni local d'assaig. Quan vam comprar una furgoneta, al gerent només se li va acudir que el Periel figurés com a transportista! Per poder-ho legalitzar d'alguna manera. Tot era una broma, i sense Seguretat Social. Ara, de mica en mica, s'hi va anar donant forma legal. Aleshores, tampoc s'havia regulat l'activitat d'Els Joglars, per exemple. No estava ni previst treballar d'actor legalment. Tot era molt precari, és cert, però també molt divertit.
Quan va marxar Rubianes de Dagoll Dagom?
Va ajudar en el procés de Nit de Sant Joan. Feia molts anys que estava amb No hablaré en clase i Antaviana. Li va sortir feina amb Els Joglars i L'operació Ubú. Va deambular ben bé durant una dècada, també amb El Brujo, fent companyia a la Villarroel. No se'n sortia. Es va plantejar deixar-ho diverses vegades i tornar a fer de professor. Va viatjar a Sevilla, on tenia una xicota, i amb el director del Teatre Globo va fer un embrió del que després va ser Pay-Pay. Eren petites actuacions en què representava acudits allargats. No va triomfar fins que no va esclatar amb Rubianes, solamente al Capitol. Sempre tenia el cap estudiar l'assassinat de Lorca.
Fins que va escriure, dirigir i produir ‘Lorca eran todos'.
Sí, va ser un capítol trist.
Trist?
Sí. Mentre feia la campanya de promoció, va fer aquelles declaracions a TV3, i la caverna mediàtica del PP se li va tirar a sobre. El va afectar molt. Li van suspendre la temporada al Teatre Español i va aixecar molta polseguera...
En el llibre s'expliquen les pugnes que hi havia entre els artistes anarquistes del Saló Diana i els comunistes de l'Associació d'Actors. Però no hi ha voluntat de reobrir ferides tancades.
Durant els primers anys de la Transició, hi va haver dos corrents. Per una banda, el de Carlos Lucena i Mario Gas al Saló Diana, que eren molt àcrates i ho van deixar tot molt descordat, però van treballar molt. I, per l'altra, el corrent dels del PSUC i l'Associació d'Actors i Directors. Es van crear uns odis personals lamentables. Vivíem en un país difícil amb estructures precàries i, a sobre, enemistats. Quina manera de malbaratar energies! Nosaltres vam ser molt oberts. Vam optar pel teatre i per fer allò que ens interessés a tots.
Tot era molt feble. Les companyies eren molt canviants. Rosa Novell va passar per moltes i no es va quedar en cap.
Vivíem la Transició. L'ideal dels joves era pertànyer a una companyia; veníem del Maig del 68. Les paraules que sonaven amb èxit eren associació col·lectivaautogestiócooperativa... No ens interessaven els principis individuals.
Ara ha canviat tangencialment.
Sí, però això encara ho portem a l'ADN. No tindríem un hort al pati del despatx. El tractament amb els nostres actors no és el d'una multinacional que inverteix, és més vital. Seríem patètics si encara seguíssim en règim de cooperativa. Són els actors, que ens demanen sou.
Dagoll Dagom ha resistit a tot. Què l'ha fet perillar més?
Hem resistit molt bé, però ens hem arruïnat bastants cops. El nostre capital és que arribem a un públic popular. Però La perritxola va ser un fracàs, com Flor de nit, i hi vam fer una inversió molt forta, potser emborratxats de l'entusiasme dels Jocs Olímpics. A Boscos endins també hi vam perdre molts diners.
Quan va entrar Stage a Barcelona, el sector deia que el mercat es normalitzaria. S'han millorat els sous?
Ara hi ha molts artistes de musicals disposats a treballar sense un mínim, sense un sou. La crisi i el 21% han estat una combinació fatal i intencionada per fer mal a un sector que el PP considera enemic. Ara no hi ha producció que tingui decorat. Només els nostres i els dels teatres públics. Els altres van fent amb dos mobles d'Ikea.
Dagoll Dagom ha abandonat les sèries?
Fa poc vam presentar el projecte de sèrie 4 mares a TV3. Van dir que els agradava molt, però que no hi ha pressupost. La situació en què es troba la cadena és precària. Nosaltres creiem que podríem combinar funció teatral i sèrie: ens aniria molt bé. Ara preparem per al setembre del 2016 un gran musical. Es pot dir que serà de gran format i de creació.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada