5/6/15

Carles Mallol: “L’espectador necessita riure, encara que sigui des del mal rotllo”

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cèlia Atset
Estrenes obre amb títol impactant, Mata el teu alumne.
La vaig escriure fa dos anys. Quan fa un parell de mesos va passar tot allò de l’institut [l’alumne que va matar un professor a Barcelona] l’actriu de l’obra, Maria Pau Pigem, em deia que li havíem de canviar el títol. Però el tema és el mateix i no el vam canviar.
Quin és el tema?
Sempre començo a escriure a partir d’una imatge que em provoqui alguna cosa, en aquest cas un professor obrint el cap d’un alumne amb una raqueta.
¿És una obra sobre el món educatiu?
No, ja n’havia parlat en una altra obra, Primaris. En aquesta em va interessar més indagar d’on venia aquest acte tan bèstia, què podia portar algú a un acte així. M’interessa la violència d’un home normal. Donem moltes voltes a la idea de la culpa, a qui és el culpable que passin coses així.
El professor té una dona obsessiva…
L’obra comença quan la dona del professor que ha comès el crim visita un novel·lista que ha escrit una història semblant. L’acusa del que ha fet el seu home i li diu que ho ha de pagar. De cop, el món es torna boig perquè la dona necessita buscar culpables, i no es planteja quina culpa pot tenir ella. Ni tampoc les conseqüències que la seva actitud pugui tenir sobre els altres. Molts cops no ens adonem que som culpables.
Tu ets autor i també dirigeixes les teves obres. Per què aquesta duplicitat?
M’agrada molt dirigir, i quan escric ja proposo un joc escènic. Però també m’agrada que algú altre agafi un text meu i en faci la seva versió, perquè jo no hi puc aportar res de nou i en canvi algú altre pot proposar una mirada nova.
Quin és el joc escènic d’aquesta obra?
Els dos actors masculins doblen personatge: un fa de professor i d’escriptor, i l’altre interpreta el fill de cadascun d’aquests homes. La idea és que la realitat i la ficció es barregen. Això dóna una volada onírica a la història. I m’agrada crear una mica de confusió en l’espectador.
En les teves obres acostuma a haver-hi humor. En aquesta també?
Hi ha humor, però no és una comèdia. Les situacions més bèsties fan riure, i és el que hem intentat. Si no, hauria sigut una obra molt pesada i molt fosca. L’humor et permet tocar la realitat, però amb distància. Posar-hi humor em permet dir que no estic fent un documental: estic posant-hi la meva mirada. Crec que l’espectador ho agraeix.
Per què?
Per molt trista que sigui una obra, la gent necessita humor. L’espectador necessita riure, encara que sigui des del mal rotllo. L’humor és bàsic per viure.
Amb aquesta obra vas guanyar el premi Born de teatre de Ciutadella fa dos anys. Què t’ha aportat el premi?
Era la tercera vegada que m’hi presentava, i guanyar-lo em va venir molt de nou. És un dels premis més ben dotats i està molt bé que als autors ens paguin per la nostra feina, no és habitual. És un premi amb molt prestigi. Però té poca repercussió mediàtica.
Sovint les obres guanyadores no s’arriben a estrenar.
Sí, m’ho explicaven els responsables del premi. Jo pensava que després d’haver-lo guanyat els grans teatres d’aquí estarien interessats a muntar l’obra, però no va ser així. Ningú em va trucar, tot i que quan vaig trucar jo van ser molt receptius.
Quin balanç fas de la teva carrera?
Per sort no he parat, fa molts anys que no paro. Enguany he estrenat quatre obres. Però és perquè estic remant contínuament. Com molta gent, no puc quedar-me a esperar que em truquin. I també m’agradaria que em truquessin, o que em truquessin més.
Tu vas ser un dels autors participants en el projecte T6, del TNC. Et va servir?
Em va servir per donar-me difusió com a autor, i em va oferir un bon entrenament com a director, perquè mai havia treballat amb una maquinària tan gran. Per als autors és un desastre que hagi desaparegut el T6.
En canvi, ara hi ha molts espais on es poden presentar projectes independents.
Som en un cercle viciós. És guai que això passi perquè significa que la cultura està viva. Però sovint es treballa des d’un lloc molt precari. Si tots anem fent obres tan petites sense que cobri ningú correm el risc que es pensi que el teatre es fa així, sense diners. |
'Mata el teu alumne'. Text i direcció: Carles Mallol. Amb Pepo Blasco, Mari Pau Pigem, Quim Àvila. Sala Flyhard (Alpens 3, Barcelona). Fins a finals de juliol