17/7/15

Bárbara Lennie: “Mai m’havia sentit tan despullada a sobre d’un escenari”


Font: Belén Ginart (ara.cat)
La ruptura amb la seva dona va portar el coreògraf i director francès Pascal Rambert a escriure aquesta obra. De què parla?
És un espectacle molt senzill: un home entra en una sala i li deixa anar un munt de coses a la que fins aleshores, i durant una pila d’anys, havia sigut la seva companya. I després és ella la que contesta.
L’obra són dos llargs monòlegs, sense rèpliques, i tinc entès que són ferotges.
No és un final de relació quotidià ni petit. Són dos tipus que lluiten a vida o mort. Són dos titans que lluiten per seguir vius, i l’única manera que saben de fer-ho és matar l’altre.
I de quines coses parlen abans de tancar la porta del seu amor?
Com qualsevol parella que se separa, parlen del passat, de les coses que no s’han dit. Hi ha retrets, frustració, necessitats, i també l’amor compartit, que ha sigut molt profund.
I quina és la grandesa d’aquesta ruptura?
És meravellós que puguin parlar de tot amb tanta lucidesa. Quan et separes, aquesta lucidesa no és habitual. O com a mínim jo mai ho he viscut així.
Actues amb la teva parella real.
Sí, però no és un fet rellevant. Seria el mateix si actués amb un amic.
On us porta com a actors aquesta obra?
Tant a l’Israel com a mi ens va fer embogir el projecte. Reuneix un munt de coses noves i que volíem provar: el tipus de posada en escena, la feina amb nosaltres mateixos, ens descobreix un nou món.
Els protagonistes despullen els seus sentiments, i al cartell l’Israel i tu hi sortiu despullats. Metàfora o realitat?
Metafòricament estem superdespullats. Jo mai abans havia estat tan despullada íntimament a sobre d’un escenari. Però hi sortim vestits. El cartell remet a una cosa que passa al llarg de l’obra i que el Pascal ja va utilitzar quan la va estrenar. Li va fer il·lusió que nosaltres també la volguéssim utilitzar.
Encara esteu en ple procés de creació. Com us està anant?
En total haurem assajat onze dies. Jo mai havia fet una cosa en tan poc temps, m’aterria la idea. Però el Pascal tenia clar que ho havíem de fer així, i ara ho vaig entenent.
En què beneficia el muntatge?
El Pascal ens demana molta naturalitat. Cal arribar a l’estrena segur però també fresc, amb la possibilitat implícita que tot pot canviar. El director no es vol passar d’assajos i de ben segur que no ens passarem. I ara he entès que assajar això durant un mes no té cap sentit.
Excita estrenar a Barcelona?
Estic taquicàrdica pel fet de fer-la a Barcelona i pel fet de formar part del Grec, un festival que segueixo des de fa molts anys. La primera vegada hi vaig anar a veure Tomatito amb Michel Camilo. Em va semblar màgic pujar a la muntanya i trobar un espai tan meravellós.
Quins altres projectes tens entre mans?
Acabo de finalitzar el rodatge d’una opera prima de Nely Reguera a Galícia, María y los demás. Després de l’estrena a Barcelona torno a Madrid per començar els assajos de La Furia, amb Miguel del Arco. I després tinc dos llargmetratges més, un dels quals a l’Argentina.
Veig que la crisi no t’afecta.
La veritat és que porto des del mes d’abril o març sense parar. Però l’any passat va ser més tranquil. El que és cert és que sempre he pogut viure, més o menys, de la meva feina com a actriu.
No tothom pot dir el mateix.
És un gran luxe, en sóc conscient. Però no sé ni quant durarà ni què em vindrà a mi de gust fer d’aquí un any i mig. Intento no fer grans plans de futur i viure amb intensitat el present. Em deixo guiar per l’instint.
I què et demana l’instint?
Porto molt malament el fet d’estar esperant una trucada per treballar. Ja ho he patit i no hi vull tornar. Ara, si no em truquen, sempre tinc els amics i gent valenta per poder fer coses i cada cop tinc més clar que no vull només actuar. Vull generar projectes, unir talents.
¿És més fàcil convèncer-te per fer teatre o per fer una pel·li?
Depèn del projecte. Però el que em passa amb el teatre és que, si es tracta d’una producció totalment privada, en bona lògica la intenció dels productors serà girar-la tant com sigui possible. I en aquests moments de la meva vida em ve més de gust anar i venir, portar poc pes a l’esquena. | 
Grec 2015: ‘La clausura del amor’. Dramatúrgia i direcció: Pascal Rambert (traducció i versió de Coto Adánez). Amb Bárbara Lennie, Israel Elejalde. Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona). Del 23 al 27 de juliol