15/7/15

#estatutespectador Martes 14 de julio



Font: Elisa Díez | Fotos: Blenda | Marc Costa


Protocols de l’autoengany: noves formes dialèctiques per al teatre polític. Roger Bernat

>FFF= The Friendly Face of Fascism, acrònim amb el que Roger Bernat signa els seus espectacles. També els signa amb el seu nom.

>Punt de partida dels seus espectacles: tècnica. Primer construeix un dispositiu, és a dir un mitjà.

>El teatre construeix un moment de sociabilitat efímera.

>Cada una de les èpoques dóna un dispositiu diferent: ritual, cova, teatre a l'italiana, arrels de l'absolutisme. Segle XX, multi-pantalla, el teatre sembla que deixa d'estar arrelat al poder.

>El teatre ha desbordat l'escena on estava confinat i ha ocupat tota la nostra existència. I ara on és l'espai que li queda al teatre si ja l'inunda tot? Aquí és on el Roger Bernat entra a fer espectacles.

>Pel Roger, els espectacles funcionen quan s'estableix un vincle amb l'espectador i el vincle amb l'escena passa a un segon pla.

>Dramatitzacions col·lectivas: dispositiu: o no hi ha actors o no hi ha directors. Els espectadors han d'agafar el regne i s'han de poscionar davant de l'espectacle. No hi ha manera d'estar fora. Més enllà de no estar en el mateix lloc que la resta d'espectadors.

>Des del moment que acceptes ser interpelat, estàs acceptant el dispossitiu.

>El problema del teatre participatiu és quan el públic sap què va veure, és millor anar cec i no saber res.

>Quan el públic obté allò que espera, l'espectacle és un fracàs (en el teatre participatiu)

>"Pendiente de voto">Lliure, 2012, en medio del 15-M.

>"Desplazamiento del Palacio de la Moneda", Santiago de Chile. Teatro pensado para la calle. Barrio de San Joaquín, militarizado, el más pobre de todo Santiago de Chile.

>"La meva preocupació és més poètica que política al crear els meus espectacles".


Mapes: públics, itineraris i territoris per a la nova teatralitat. Tomàs Aragay i Sofia Asencio (Societat Doctor Alonso)

Festival MAPA. 

>Pontos. Ernesto Collado. Espectacle en torn a una paella. 

>Artistes de creació contemporània, crear-les per aquell espai i només es feien allà. En com màxim un mes, el creador (fora del seu àmbit) creava la peça. 

>Els directors artístics del festival empenyien al creador a col·laborar activament amb els habitants del poble. 

>Dos tipos de públics: el nadiu i el que veia de fora a veure el festival. 

>Dramatúrgia propia d'una festa popular. No había la intención de ir más allá en cada edición, simplemente en el interés de los directores artísticos.

>El públic caminava i es generava una sensació de grup. Mentres degustava una sèrie de propostes, era part del discurs, part de l'espectacle. Hi ha dos tipus de públics: els que participaven i els que des de fora miraven.

>En MAPA, el creador s'havia de treure tot el seu bagatge i mirar el que passaria des d'un altre angle.

>SITE SPECIFIC: treball fet per un lloc determinat especificamente. Normalment mou l'acció fora del seu lloc habitual (teatre, galeria). L'artista ha de conviure i generar el discurs en l'espai que ja té unes característiques pròpies. L'artista abandona la idea de que el seu discurs és el primer i fer parlar al lloc. 

>Dramatúrgia de xoc (frontal) entre les diferents maneres d'entendre el món, i al mig d'això hi eren els artistes. Xoc de que els artites estiguessin fora del seu ambient, treure l'art fora del seu ambient i l'altra col·laborar amb la gent d'aquell lloc. Dos tipos d'espectadors: els que estan habituats i els que no. Hi havia una invasió física de l'espai, més de l'espai que hi havia (s'ha d'equilibrar la força entre la experiència i allà on es fa). Facilitar el xoc: idea del visitant-host (la idea de artista-espectador no estava molt clara.)

>Diferència entre Festival i Lloc. No instrumentalizar ni els espectadors ni els habitants.

>Arte público: generador del ágora, lugar de encuentro, compartido entre el creador y el espectador.

>Direcció artística molt fèrrea: artistes com a mediador, lluny de ser l'star. El tema venia dado, lloc concret, context en el que havia de viure, temps de treball determinat i unes obligacions determinades. 

>Artista com invitat curiós i actiu d'una casa, no com turista curiós. Integrar el seu discurs amb un lloc, un públic, una estructural social i política molt característica. L'artista s'havia de buscar la vida i sempre començava amb l'observació d'aquell espai. 

>En el cas de la dansa era molt complicat, no és el mateix crear en una caixa blanca o negra, que en un espai que ja té la seva història.

>"Donde vayas, haz lo que vieres"> conceptualizació del site specífic, importància. El discurs és molt complexe en aquest àmbit.

>En el site specífic el més important és el procès. Si el públic és excessiu o no entèn el què està passant pot ser nociu.

>Posar una mica difícil l'experiència a l'espectador és molt bó, es filtra molt el tipus de públic que t'arriba.