VARIACIONS ENIMÀTIQUES


FITXA ARTÍTICA
TEXT: ERIC-EMMANUEL SCHMITT
DIRECCIÓ: CHRISTOPHE LIDON
INTÈRPRETS: Ricard Borràs i Nacho Fresneda
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE VILLARROEL


“A qui s’estima quan s’estima?”


Aquesta pregunta marca l’inici i també el final de l’obra d’Eric-Emmanuel Schmitt. Autor fetitxe per a molts que aquesta temporada està començant a envair les cartelleres teatrals barcelonines. Després de El Llibertí, ens arriba Variacions Enigmàtiques.

El periodista Erik Larsen, Nacho Fresneda, visita el premi Nobel de literatura Abel Znorko, Ricard Borràs, a la seva casa en una illa perduda al mar de Noruega. Amb l’excusa d’una entrevista, l’inaccessible escriptor i el seu interlocutor lluiten en un joc de veritats cruel i sinuós. Una dona els uneix en un passat que tots dos aniran revelant al ritme d’un suspens sàviament traçat. Variacions enigmàtiques ens parla, en definitiva, de l’amor en totes les seves possibilitats i en totes les seves impossibilitats.

És una obra que representa un camí, et dóna petites píndoles d’informació en el moment just per trencar una situació, si estiguessin al cinema, trencaríem una escena i passaríem a viure un altra, de diferent. Però com diu el Borràs, “Van sorgint altres interrogants a mesura que s'avança en la trama, però no es donen respostes. L'important és el camí que es va seguint, no el final”.

Una dona, coneguda pels dos, els uneix en un passat que van revelant a ritme de suspens. Els dos la coneixen de manera diferent, i aquí és on descobrirem que una mateixa persona pot ser vista i coneguda de maneres molt diverses. Aquesta dona realment es converteix en la gran protagonista de l’obra, una dona que s’esmenta, però que l’espectador no veu en cap moment.

Un Ricard Borràs esplèndid i un Nacho Fresneda, en algú moment massa preocupat per una bona dicció catalana i al que se li troba al faltar una manca d’experiència teatral composen el repartiment d’aquest drama-comèdia-diàleg filosòfic amb un cert punt d’ironia. Veiem a un Fresneda, i comproven que, al menys, en aquesta obra és un actor més aviat limitadet, que es queda moltes vegades en la superfície del personatge i no provoca que realment l’espectador s’ho acabi de creure.

El text bascula perfectament entre l’ humor i el drama, la transcendència i la banalitat, i evita caure en el discursisme per entrar en una dinàmica ràpida de rèplica i contrarèplica. Hi ha lloc per al somriure, per a l'emoció i per a la reflexió. És una obra que sempre es pot estar d'acord amb les dues visions dels personatges protagonistes, que de tant antagòniques esdevenen complementàries.

Quan surts del teatre potser tinguis la sensació de tenir més preguntes sense respostes, a les que seguir donant vida en el teu cap. Al mateix que la vida, no sempre hi ha respostes per a totes les preguntes.

3 comentarios:

  1. crec que dimecres l'anem a veure, o sigui que no m'he llegit el text! nomes la primera frase i m'ha agradat.

    a veure què tal.

    petons!

    ResponderEliminar
  2. Buf, vaig endarrerida...pero almenys ja tinc entrades per al Llibertí, a veure què tal :)

    ResponderEliminar
  3. ei si finalment vas a achicorias i et ve de gust que ens veiem les cares, escriu-me en privat (encara no ho sé segur si aniré però ho intentaré...ara ja m'ha despertat curiositat :)

    ResponderEliminar