LÚCID

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: RAFAEL SPREGELBURD

DIRECCIÓ: RAFAEL SPREGELBURD

INTÈRPRETS: Cristina Cervià, Oriol Guinart, Meritxell Yanes, David Planes.

PRODUCCIÓ: MITHISTÒRIA PRODUCCIONS (SALA LA PLANETA)

SALA BECKETT

“Només em queda el refugi dels somnis lúcids”

Una nena dóna un ronyó al seu germà petit que agonitza. Tots dos sobreviuen, però a un preu molt elevat. Pocs anys més tard, la germana torna i reclama el què és seu. No és sobrer dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Caldrà trobar un ordre on no n’hi ha.

Les grans coses arriben en petits pots i aquest és el cas. Les sales alternatives de teatre amb un pressupost reduït continuen apostant per la qualitat dels muntatges. Això és Lúcid, una extraordinària obra tant pel seu text com per la seva interpretació.

Lúcid és un tragicomèdia, un joc constant entre el seu autor i l’espectador que ha d’estar pendent de cadascuna de les seves paraules per adonar-se de que el que semblava realment no ho és. La realitat i els somnis, per no dir malsons, es barregen per a donar forma a un cercle que al final de la hora i mitja llarga es complerta.

Durant tota l’obra es juga amb una ambigüitat espaciotemporal a partir d’una història que ens mostra com la ment es divideix segons diferents fets o situacions i les seqüeles d’una societat completament desestructurada.

L’espectador s’endinsa en aquest somni lúcid i va poc a poc posant-se en el lloc de cadascú dels personatges, en David Planas, un tennista i el cambrer de la Pierrade; la Meritxell Yanes, una dona d’avui en dia; l’Oriol Guinart, un complet adicte a la teràpia des de que va voler morir i no el van deixar i la Cristina Cervià, una esbojarrada mare de família.

Les interpretacions sobre tots les de Cristina Cervià, l’Oriol Guinart i la Meritxell Yanes són brillants. Veure les poses de l’Oriol vestit de dona i els gestos desesperats d’una filla mai compresa, la Meritxell Yanes. Cristina Cervià, premi a la millor interpretació femenina per la Crítica de Barcelona broda el seu paper de mare amantíssima sempre massa preocupada i sobre protectora del seu fill.

L’escenari dividit mentalment per l’espectador en dues estàncies, resulta de vegades una mica kitsch. Tot ple d’objectes inservibles a primera vista pel públic però que fa que ens puguem endinsar en una família totalment desestructurada.

El text ha sigut traduït i adaptat per Pere Puig d’una manera sàvia, apropant-ho a la realitat catalana per donar-li una correcta versemblança i amb grans tocs hilarants que ens serveixen per a riure’ns de certs convencionalismes de la nostra societat.

“La meva mare és d’una forma i que jo sóc una altra. Tu ets tu; jo no”.