L'HOME, LA BÈSTIA I LA VIRTUT

FITXA ARTÍTICA

TEXT: LUIGI PIRANDELLO

DIRECCIÓ: PEP PLA

INTÈRPRETS: Jordi Martínez, Eduard Farelo, Teresa Sánchez, Santi Ricart, Enric Serra, Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Ernest Ollero, Raimon Cardelús, Nacho Fernández, Teresa Urroz i Dani Claramunt.

PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA I CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA

TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Paolino és un professor respectable que amaga un secret: està enamorat de la senyora Perella, la mare d’un dels seus alumnes, casada amb un marit que duu una doble vida quan no és a la ciutat. Quan la dona descobreix que està encinta de Paolino, aquest, per evitar l’escàndol, es veurà obligat a organitzar una trobada eròtica entre la muller i el marit, un mariner rude com un animal que fa anys que defuig els seus deures conjugals. Paolino, el mariner i la senyora Perella, o el que és el mateix, l’home, la bèstia i la virtut viuran, aquell vespre, un sopar inoblidable.

‘Hypokrités’ en grec antic significava ‘el que interpreta’, això és, l’actor teatral, però que acabà sent ‘aquell que fingeix’, i ja al primer actor documental, el mític Tespis, se li retreia el fet de ‘mentir d’aquella manera davant de tanta gent’ (Plutarc). De l’accepció escènica la paraula va passar a designar el que simula en la vida real per mantenir les aparences i no trencar les convencions morals i socials establertes. Aquesta és el pinyol que suporta tota l’obra.

Una gran peça satírica amb un punt de farsa amb el que Pirandello retracta el valor de la mentida i de les màscares de portes cap en fora. L’exageració dels personatges és una bona mostra d’això, que els converteix en simples caricatures d’ells mateixos amb un ritme trepidant de l’obra que ens acompanya durant tota la representació.

“ La bèstia vesteix la virtut”

Amb un Eduard Farelo i un Jordi Martínez brillants de principi a fi. I un gran paper dels secundaris, sobre tot de les minyones, de la Teresa Urroz, per exemple, donen la força interpretativa a un gran comèdia. Teresa Sánchez, la senyora Perella broda el seu paper de ploramiques.

L’escenografia crida l’atenció amb un escenari que sembla sortir-se del quadre on sembla encaixat. Típic escenari del Teatre Nacional, que es mou per peces i amaga secrets en el seu interior, per acabar tot plegadet i tipus caixa amb teló inclòs. El joc de llums fa la resta amb música i lletra en directe per fer més divertits els canvis d’escena.

Entrada per la porta gran de l’actor Pep Pla que assumeix la batuta de la direcció i aconsegueix que tota l’obra es basi en la feina dels personatges. I tot plegat faci d’aquesta obra una de les imprescindibles de la temporada. Tot un espectacle per riure de valent!

“Senyores, quines pamplines!”