ELS NOIS D'HISTÒRIA


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: ALAN BENNETT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaime Ulled i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA






“Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa –un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”



Els nois d’història és un dels millors textos d’Alan Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l’educació. Per a què serveix tot allò que ens ensenyen a l’escola? Realment són coneixements profitosos quan surtis i t’enfrontis al món? O només ens serveixen per a aprovar un examen?

Amb un gran Josep Maria Pou que broda el seu paper tan en la direcció com damunt de l’escenari. En Pou representa el cap més visible de la cartellera, però tots i cadascú dels actors es mereixen un deu per la seva interpretació. Els nois, no tan nois, la majoria d’ells, ens demostren la seva capacitat actoral de principi a fi. Canten, ballen, interpreten dintre de la mateixa interpretació i es mouen per l’escenari com peixos a l’aigua.

Per aconseguir un resultat final impecable cal que la resta d’elements estiguin a l’altura. I sense dubte ho estan. Una gran escenografia acompanya als actors. Un passadís i un aula d’institut amb piano inclòs. Taules, cadires i taquilles i l’escenari ple com si estiguéssim al metro en hora punta la majoria del temps.
I el temps, malgrat les dues hores i mitja de durada, passa a la velocitat de la llum. Un entreacte trenca l’estat de màxima atenció amb que la majoria dels espectadors es fiquen a dintre de l’obra. I quan menys t’ho esperes torna a caure el teló i els aplaudiments no es fan esperar. I no un, ni dos, sinó fins a set bisos, d’un públic com poques vegades entregat fins al darrer segon.

No podia obrir d’una altra manera la remodelació del Teatre Goya. Amb un gran muntatge. Un muntatge dels que deixen el cos per voler veure’l un altre cop, per gaudir-lo amb més plenitud. Amb tot el seu engranatge, el Goya obre una nova etapa amb forces renovades i amb ganes de seguir sorprenent-nos.

2 comentarios:

  1. Haurem d'anar-hi sens falta, doncs!

    Gràcies pel post... I una abraçada,

    Carlos

    ResponderEliminar
  2. Anónimo3/10/08 9:39

    Quines ganes de veure-la!! (I la del Rigola tb :))

    ResponderEliminar