FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MARTA BUCHACA
DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT
INTÈRPRETS: PERE MOLINA, MONE, ALBERT CARBÓ, ALBERT JOSEPH, JAUME MADAULA, VICKY LUENGO
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT i CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT
Fa uns any sens despertàvem amb la tràgica notícia de que uns adolescents havien matat a una dona que vivia en un caixer. Després d’aquest fet, Marta Buchaca se li va encendre la llumeneta i va escriure una obra sobre el tema i la va titular Plastilina com una ironia amarga dedicada a aquells progenitors que creuen haver educat als seus fills ho millor possible per a comprovar que s’han convertit en uns bàrbars descerebrats.
Malgrat que Plastilina podria haver sigut una bona peça dramàtica, no convenç, li manquen molts peròs, tan a nivell dramàtic com a nivell interpretatiu, responsabilitat que ja no recau en Marta Buchaca. La direcció d’aquesta peça li manca una mica d’ordre, masses canvis d’escena en un text tan curt, que fa que el ritme es perdi des del primer minut.
Ho millor de l’obra és en Pere Molina, que malgrat no brillar, és el que més convenç damunt de l’escenari. Potser Plastilina era un bon projecte, però s’ha quedat en això, no ha crescut fins a convertir-se realment en una obra de teatre.

PLASTILINA

by on 14:03
FITXA ARTÍSTICA TEXT: MARTA BUCHACA DIRECCIÓ: MARTA ANGELAT INTÈRPRETS: PERE MOLINA, MONE, ALBERT CARBÓ, ALBERT JOSEPH, JAUME MA...

FICHA ARTÍSTICA

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCION: LLUÍS PASQUAL
INTÉRPRETES: NÚRIA ESPERT, TERESA LOZANO, ROSA VILA, MARTA MARCO, NORA NAVAS, REBECA VALLS, ALMUDENA LOMBA, ROSA MARIA SARDÀ, TILDA ESPLUGA, MARTA MARTORELL, MONTSE MORILLO, BÀRBARA MESTANZA
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA Y TEATRO ESPAÑOL
SALA PEQUEÑA (TNC)


Bienvenidos a una Bernarda Alba sin Bernarda. Si no han leído mal, Bernarda ha desaparecido, y tras la hora y cuarenta minutos del montaje aún no la hemos encontrado. Y es triste, muy triste que en una obra de esta envergadura sea la protagonista quien falle.

Bienvenido sea Lorca al Teatro Nacional de Cataluña, que cierra la temporada de la Sala Pequeña con el listón tan alto como la abrió.

No está Bernarda pero sí está Poncia, una maravillosa Rosa Mª Sardà que nos muestra una vez mas su impresionante versatilidad. La mujer de las mil caras, del drama a la comedia pasando por la burla, la picaresca, el dolor, la amargura, nada más y nada menos que su ‘savoir faire’ en estado puro.

A su altura y sin desmerecer del resto del reparto, una gran Teresa Lozano brilla con luz propia. La madre de Bernarda, también sujeta el yugo de su hija, lucha con uñas y dientes por su libertad, regalándonos momentos inolvidables de locura transitoria, de ternura y de optimismo al no rendirse a los designios de Bernarda.

Las hijas, Marta Marco, Nora Navas, Rosa Vila, Rebeca Valls y Almudena Lomba sobresalientes todas ellas, con grandes momentos, sobre todo cuando se revelan contra la autoridad materna de no dejarlas vivir la vida que quieren sino la que su madre quiere que vivan.

Y si, falla Bernarda, vuelve a fallar Núria Espert, le falta fuerza, brío, poderío y voz, sobre todo voz. Tiene que imponer su fuerza, sus decisiones mediante la palabra a un mayor o menor volumen, pero ¿qué pasa? ¿Por qué no se la oye? ¿Por qué gimotea como una niña en vez de mostrar los lloros rabiosos de una mujer? No tiene fuerza, sus pasos no imponen, ni siquiera su presencia en el escenario, no vemos lo que deberíamos ver, la Bernarda que Lorca nos regaló.

Y todo es una verdadera lástima, porque el montaje es impecable, con una escenografía a dos bandas blanca en contraste con la negritud de la vestimenta, con un juego de luces que refleja impecablemente los ambientes y con una estudiada dirección de Lluís Pasqual en tempos, silencios y dolor.

Una Bernarda Alba sin Bernarda es como una café descafeinado, pero a pesar de ello la obra es y será uno de los mejores montajes de la temporada. Sólo por ver a esta gran Poncia ya merece la pena. Nadie ni nada es perfecto. Abran los ojos y disfruten.



El Molino reobrià al gener les seves portes després d'un any i mig de reformes que, a més, s'han endarrarit per les fortes pluges que aquest hivern i primavera ha patit la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, es plantegen celebrar aquest any la nit de cap d'any "encara que només sigui amb un envelat", declaren des la gestora Ociopuro, però la programació d'aquesta nit encara no està decidida.

Actualment, les obres de l'edifici comencen a agafar alçada, ja que l'1 d'abril es va assolir la quota zero, és a dir, va finalitzar la construcció dels ciments i del soterrani, i les obres, que van començar el juny de l'any passat, van arribar al nivell de carrer.

L'enderrocament de l'antic edifici es va fer, manualment, ja que tenia més de 200 anys i per allà passaven línies de mitjana tensió, per la qual cosa era una obra "delicada".

El nou Molino oferirà espectacles de cabaret modern - "no de destape"- perquè a Barcelona "no hi ha una sala així", van assegurar.

El music-hall clàssic que centrava la programació de l'antic Molino es veurà relegat ara a una funció de diumenge per la tarda i "cada tres mesos", amb preus especials i amb La Maña i Merche Mar cm a principials protagonistes.

Font: www.teatral.net


"España tiene desde hace tiempo una deuda con el teatro de Thomas Bernhard. Resulta inexplicable que, siendo para muchos españoles un escritor de culto cuya narrativa sigue reeditándose sin cesar, sea casi un desconocido entre nosotros como autor teatral". Quien lo afirma es Miguel Sáenz, traductor de la práctica totalidad de obras del escritor austriaco y profundo conocedor de su vida y obra, así como traductor de El ignorante y el demente, obra de Bernhard que anoche se estrenó en el círculo de Bellas Artes de Madrid. La dirección ha recaído sobre Joaquim Candeias, profesional formado en Berlín, Viena, Roma y Madrid, y con producción e interpretación de Ana Caleya, quien lleva años peleando para rescatar el teatro de este autor, no ya del olvido, sino de la ignorancia, con su compañía Galanthys Teatro.

La obra, a pesar de ser uno de los títulos emblemáticos de Bernhard, no se ha montado nunca en España, salvo unas lecturas dramatizadas. "Lo más sorprendente es que en Europa es ya un dramaturgo indispensable, un clásico contemporáneo indiscutido", apunta Sáenz quien por otra parte sostiene que Bernhard no se ha escenificado mal en castellano, sino poco y a destiempo. "Por eso es una gran noticia que esta obra, para mí una de las mejores de Bernhard, vaya a llevarse a la escena; es una pieza que es un regalo para el director, los actores y las actrices y, sobre todo, para el público", señala el traductor.

En el reparto también participan Antonio Canal, Silvia Vivó, Josep Albert y Paco Celdrán quienes han sido vestidos por Sol Curiel en este montaje con escenografía de Elisa Sanz, con el que también se conmemora el 20 aniversario de la muerte de Bernhard, quien falleció en su piso de Gmunden, en febrero de 1989 a los 58 años siendo internacionalmente un reconocido poeta, novelista y dramaturgo.

En esta obra deja traslucir sus profundos conocimientos de música, a los que accedió en varias etapas de su infancia y juventud, mientras que los numerosos datos médicos que aporta le fueron chivados por un hermano suyo que aún ejerce la medicina en Viena y con el que entró en contacto hace años Caleya, cuando se sumergió en el mundo de Bernhard. La actriz ya ha montado del autor austriaco como productora Ritter, Dene, Voss y Una fiesta para Boris. Como en su narrativa en El ignorante y el demente, Bernhard también explora el tema del absurdo en la vida y los sentimientos humanos, así como las presiones que llevan a las personas al borde de la locura. Pero aquí están también los elementos de su teatro no comunes a su otra literatura como sus irónicos monólogos que han terminado por crear un estilo que se conoce con el nombre de Teatro de la Nueva Subjetividad, al que también pertenece Peter Handke. "Tiene una gran teatralidad y un idioma propio", comenta la productora y actriz, quien se muestra encantada de haber contado con Candeias para este proyecto. "Ella ha ido mucho por Viena y yo me crié con el teatro de Bernhard muy presente en mi vida, pero en España no se monta a este autor porque actores y directores le tenemos miedo y es una obligación moral ponerle en escena porque es uno de los más grandes del siglo XX".

La obra elegida se estrenó en 1972 en el Festival de Salzburgo, lo que supuso un gran escándalo. Esta vez no por la temática, como ocurrió con otras obras de este autor, sino porque Bernhard quería dejar al público en total oscuridad los últimos minutos de la obra y las normativas prohibían que se apagaran las luces de seguridad y emergencia ante lo cual el polémico autor retiró el permiso y sólo se representó tres días (con dirección de Claus Peymann e interpretación de Bruno Ganz) esta tragicomedia de humor negro que luego si ha subido a conocidos escenarios europeos y se ha convertido en un clásico.

Miguel Sáen señala que curiosamente fueron algunos escritores españoles, como Félix de Azúa, Javier Marías y Fernando Savater, los primeros en darse cuenta de que Bernhard, además de pesimista, moralista y otras cosas, era también un gran humorista, algo que en su primera narrativa no era fácil detectar: "El teatro de Bernhard, en cambio, muestra desde el primer momento su vena satírica. El humor de Bernhard es negro, en ocasiones atroz y, como ha dicho Peymann, surge casi de la colisión entre lo profundo y lo trivial. No es la comicidad del bufón de turno, aunque muchos austríacos parezcan creerlo así y se rían en el teatro con cada frase... hasta que la risa se les hiela", afirma Sáenz, mientras el director y la productora señalan "Estamos en presencia de una suerte de esperpento centroeuropeo que, recogiendo el expresionismo alemán de entre guerras, y pasando por el nihilismo existencialista de Beckett y las muecas del absurdo de Ionesco, regresa a la elocuencia de una palabra concebida a la vez para hacerse cuerpo y música en un escenario". También señalan que en esta obra Bernhard se recrea en dos de sus principales obsesiones: la enfermedad y la música y lo hace mediante infinitas variaciones en un marco de representación definido por los contrastes grotescos, dentro de un juego metateatral con el sonido de fondo de La flauta mágica.

Fuente: www.elpais.com



CREACIÓ, DIRECCIÓ i SO: NAO ALBET i MARCEL BORRÀS
INTÈRPRETS: NAO ALBET, JAVIER BELTRAN (IVAN MORALES), MARCEL BORRÀS i SAMUEL RUBÍN
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i ASSOCIACIÓ UNS NOIS QUE FAN TEATRE
ESPAI LLIURE
Guns, childs and videogames no és una obra de teatre tradicional. Té tots els ingredients d’una performance. Conjuga a la perfecció les noves eines que fa servir el teatre contemporani, projeccions, monòlegs, acció amb pistoles, improvisacions fins i tot ciència- ficció.
On s’acaba la ficció i on comença la realitat? Hauran d’anar al Lliure a descobrir-lo, malgrat que sigui més comèdia que drama, no vol ‘sentar càtedra’, només vol entretenir.
Actors joves però ‘sobradamente’ preparats que una vegada a l’any es reuneix per oferir-nos una altra cara de la seva professió. Ja ho diu el títol d’aquest cercle de teatre, són Radicals Lliure.
Bones interpretacions, un munt de somriures fan d’aquest muntatge un bon pla per als que busquen alguna cosa més que una clàssica obra de teatre.


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.

S’ha confirmat que la nova adaptació de Samuel Adamson de la novel•la de Truman Capote, Esmorzar a Tiffany’s, s’estrenarà al Royal Haymarket Theatre de Londres el proper 29 de setembre, amb Anna Friel i Joseph Cross com a caps de cartell ens els papers de Holly Golightly i William ‘Fred’ Parsons.

Breakfast at Tiffany’s sempre ha estat una de les meves novel•les favorites i estic encantada de que em donin l’oportunitat d’interpretar d’interpretar una de les meves heroïnes preferides de tots els temps, Holly Golightly, i també de tornar a casa, als escenaris anglesos”, ha declarat Friel, que darrerament ha protagonitzat la sèrie Pushing Daisies (Criando Malvas). Joseph Cross tot just acaba d’estrenar la pel•lícula Milk, on interpreta a l’opositor de Sean Penn.

L’argument, situat a Nova York l’any 1934, descriure com William ‘Fred’ Parsons, un jove escriptor de Louisiana, coneix a la senyoreta Holly Golightly, una noieta encantadora, eixelebrada i acostumada a que els homes s’enamorin d’ella, fins i tot en William. Però ell és pobre i ella necessita gent rica. Es casarà amb Rusty, un playboy milionari? O amb Jose, el futur president del Brasil?


Font: www.teatral.net

Desprès d’un any de gira per Catalunya i per tot l’Estat espanyol, l’obra de Carol López torna a l’escenari de la Villarroel per celebrar un any d’èxit absolut. Dos premis Max, a millor text en català i millor actor de repartiment, per Pau Berraondo, avalen la que va ser la revelació de la temporada passada. Amb tot el repartiment original, a excepció de Montse Germán, que ha sigut substituïda per Marta Domingo, que malgrat no arribar als registres de la seva companya, fa un més que correcte paper.

El muntatge estarà en cartell fins al 21 de juny. No us la perdeu i si ja l’heu vista, no dubteu en repetir, perquè Germanes és d’aquestes obres en les que una vegada no hi ha prou. Es podríem veure tres, quatre, cinc, sis, set... i un miler. Un èxit sense dubte ben merescut.



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA CISTERÓ, ORIOL GUINART, PEP JOVÉ, MERCÈ PONS, XAVIER RIPOLL, XAVIER RUANO, ENRIC SERRA, MARC SERRA, XAVIER SERRANO, RAMON VILA, OSCAR INTENTE, FRANCESC PÉREZ, ALBERT RIBALTA i DAVID VERT
PRODUCCIÓ: GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA i LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA



El Rei Lear de Shakespeare sempre imposa però si a més se li suma l’escenari de la Biblioteca de Catalunya ho fa tot més fosc, més gran, més especial. La història és ben coneguda, un ancià rei de la Bretanya que ha decidit dividir el regne entre les seves filles guiant-se per l’amor que els té. Comet el fatal error d’equivocar-se en l’elecció i això desencadena un joc de traïcions i rivalitats, de dolor i solitud, de vellesa i de mort.

De El Rei Lear s’han fet un munt de versions, l’última que van poder gaudir fa menys d’un any de la mà del Centro Dramático Nacional. La proposta de la Perla29 està molt cuidada. Es nota la feina de tots, un treball d’equip. L’espai que acull la representació fa que les obres representades agafen una mena de màgia que no tindrien en una teatre tradicional.

Un meravellós Joan Anguera encarna aquest rei i a la seva alçada dues de les seves filles, Mercè Pons com la filla gran i Paula Blanco com la filla petita. La resta del repartiment aprova amb notable alt amb la seva actuació, queda en segon pla davant d’aquestos tres mostres d’escena.

Malgrat que sempre es pot trobar un però, aquí el trobem fora d’escena. L’encant que desprèn la Biblioteca de Catalunya es dilueix segons passen els minuts asseguts en les seves cadires. Un altre muntatge que no es pot deixar escapar. Corren que només hi tenen fins al 15 de maig.

EL REI LEAR

by on 0:35
FITXA ARTÍSTICA TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MÀRCIA C...
Mercè Taltavull, viuda de l’enyorat periodista i crític teatral d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA Gonzalo Pérez de Olaguer, mort el juny passat, va recollir ahir el premi Christa Leem que li va concedir el col·lectiu Un dels Nostres a títol pòstum. Un centenar de persones van assistir a l’acte d’entrega a l’Hotel Oriente. Entre aquests, hi havia familiars de Pérez de Olaguer, Carmen Wernoff –la mare de Christa Leem– i representants del món de la cultura i l’esport com els cantants Loquillo i Lídia Pujol, l’exjugador de bàsquet Ferran Martínez, el director teatral Ferran Madico, l’actriu Rosa Andreu i Carles Martí, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament.

RETROSPECTIVA D’OCAÑA
Martí va anunciar que l’any que ve hi haurà una gran retrospectiva del recordat Ocaña a La Virreina, tal com va reclamar fa un any el germà de l’artista quan se’l va distingir en l’entrega de l’anterior edició del premi Christa Leem.

La figura i trajectòria de Pérez de Olaguer va ser recordada tant als discursos com a través d’una pantalla que mostrava imatges de l’homenatge que la gent del teatre li va retre en la presentació del seu llibre Els anys difícils del teatre català, a la Cúpula Venus, el febrer del 2008. «Valoro molt aquest premi perquè ressalta el caràcter obert i progressista de Gonzalo, la seva trajectòria valenta i compromesa», va dir Mercè Taltavull, emocionada al rebre el guardó. «Sempre va estar al costat dels que arriscaven i, sobretot, del teatre capaç de remoure consciències i commoure», va afegir.

Joan Estrada, agitador cultural i ànima del lobby Un dels Nostres va ressaltar que el premi és «un reconeixement tant a la seva extensa tasca periodística a favor del teatre com a tota una vida en què va estar vinculat a l’escena barcelonina». El periodista va rebre nombrosos tributs abans i després de la seva mort. A ell va estar dedicada l’última Marató de l’Espectacle i hi va haver emotius homenatges tant al Grec com a la Fira de Teatre de Tàrrega.

Aquesta és la quarta edició dels premis Christa Leem, que porta el nom de la primera persona que va rebre la distinció, una dona que als anys 70 va convertir l’striptease en art i que va col·laborar, entre d’altres, amb el poeta visual Joan Brossa. Posteriorment també s’ha atorgat el premi a Liliam Thuram (2007), exjugador francès del FC Barcelona, i a l’activista antifranquista Marcos Ana (2008).

FONT: Marta Cervera (El Periódico)


Tot estava en marxa per, com cada any, realitzar la gala benèfica de Guanya’t el Cel amb el Pare Manel al Teatre Tívoli el proper 8 de juny. La mort de Pepe Rubianes, impulsor de l’esdeveniment i estretament relacionat amb el la Fundació del Pare Manel, va fer que tot es replantegés, començant pel títol: Rubianes somos todos.
-
No només es farà l’habitual festival amb la participació de diversos artistes de la nostra escena, sinó que s’homenatjarà a l’humorista galaico-català que ens va deixar el passat mes de març als 61 anys.
-
Calia un major aforament i finalment han trobat lloc al Palau Sant Jordi. El proper dilluns 8 de juny artistes com Joan Manuel Serrat, Andreu Buenafuente, Carles Flavià, Àngel Pavlovsky, Tricicle, Lucrecia, Carles Flavià, Joan Lluís Bozzo, la troupe de Polònia, Xavier Sardà i Tequila entre molts d’altres. Gent com el Gran Wyoming o Loles León, admirador i amiga de Rubianes, volien participar en l’acte però els ha estat impossible per raons laborals.
-
Un homenatge que busca l’estreta vinculació entre artistes i espectadors: “Serà un festival popular on puguem recordar els moments que més ens agradin”, explica Joan Lluís Bozzo, responsable artístic de l’acte al costat de Pep Molina.
-
Andreu Buenafuente es referia a l’homenatge com una cosa necessària: “El trobo molt a faltar. És l’home més lliure que he conegut en la meva vida i des que no hi és aquest país és una mica menys sa”, ha declarat el showman.
-
Buenafuente reconeix que, malgrat les ganes de passar-ho bé, serà inevitable no anar amb l’estòmac apretat: “Amagarem les emocions i quan no puguem més, sortiran”. Bozzo no posa en dubte aquesta premonició: “Riurem i hi haurà algun moment emocionant”.
-
Les entrades més cares, a 35 euros, són les primeres que ja s’han esgotat. Amb pràcticament el 50% venut del total de 14 mil localitats disponibles, hores d’ara no es descarta ampliar l’aforament del Sant Jordi.
-
A més de l’acte d’homenatge, la gernamana de Pepe Rubianes, Carmen, posa en marxa Fundació Pepe Rubianes per ajuda al continent africà, per tal de donar continuïtat a la tasca que Pepe havia començat en els darrers anys de la seva vida.
-
Font: Christian Machío en www.teatral.net
-