GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA

TEXT: TENNESSEE WILLIAMS

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT

ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA

INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, MUNTSA ALCAÑIZ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ESTER CORT, SANTI RICART i RAFFEL PLANA (músic)

PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL

TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Per als puristes o els seguidors fidels del 100% de l'original de Tennessee Williams, aquesta revisió els semblarà escassa, però Rigola ha escollit donar la seva pròpia versió sobre Gata sobre teulada de zinc calenta, ni més ni menys. Segurament que hi haurà pros i contres, però ningú va dir que arriscar-se fos fàcil.

Escenogràficament impecable (sobria, freda i inerte), Max Glaenzel recrea la plantació de cotó que ha servit per a que la família faci diners. Un escenari excessivament llarg amb el qual la platea, tant llarga com ell, surt mal parada. Els espectadors que han escollit asseure'ns del mig cap a l'esquerra no agraeixen la il·luminació de Xavier Clot, els hi sembla injusta que ells hàgin de lluitar durant tota la funció contra un joc de llums i ombres, mentrestant la part dreta gaudeix de l'obra amb tots els seus matisos.

Interpretativament, l'Andreu Benito (imponent 'Big Daddy') es duu la funció de carrer. La representació creix i pren una dimensió diferent quan ell apareix a escena. El seu duel físic-dialèctic amb Joan Carreras (Brick) és la millor part de l'obra. Chantal Aimée (Maggie), aquesta Gata que es passa tota la funció anhelant una vida millor, suplicant afectes, que òbviament no arriben, miula sense la força escènica requerida. Algú hauria d'advertir-la que aquesta força que l'espectador troba a faltar des de la seva butaca no s'aconsegueix foten quatre crits al covard del seu marit, Brick. No és qüestió de qui crida més alt, sinó de qui, amb la seva presencia damunt l'escenari aconsegueix captivar el públic.

Muntsa Alcañiz (l'àvia) i Ester Cort (Mae) resulten personatges dibuixats amb àureas massa etèries, amb una presencia sobrehumana i que passa per damunt del bé i del mal, en certs moments es pot pensar que són éssers d'un altre món i que digui el que digui la resta, elles seguiran amb el guió pautat.

L'etern, impecable, secundari, Santi Ricart, perfecte Gooper, maniobra amb les seves línies qual contorsionista en el trapezi i aconsegueix una més que notable interpretació, sobre tot quan li pertoca departir amb l'Andreu Benito.

Àlex Rigola estrena Lliure abans del seu adéu, deixant la seva petjada personal al teatre, a la sala i a l'obra. I potser el millor comiat sigui perquè ens costa tant parlar del final. Esperarem al The End definitiu.