Visca el pamflet teatral


Sobre el valor polític del teatre s'ha dit tant i tants cops que de vegades sembla que només sigui un teorema cultural. El teatre parla poc i sovint a destemps quan altres es dediquen a crear realitats paral·leles, quan altres usen les eines de la dramatúrgia per fabricar la seva propaganda. El teatre té res a dir sobre la immigració quan altres construeixen amb premeditació contes de terror? Tant és un pamflet electoral volant per Badalona com un llibre catastrofista signat per un exmembre de l'SPD i de la directiva del Bundesbank.

Mentre que aquí el titubeig i l'omissió artística són habituals, a Berlín –amb molta experiència en el tema– el gran èxit d'aquest inici de temporada és Verrücktes Blut (Sang boja), una coproducció amb la prestigiosa Ruhrtriennale. Davant la porta del Ballhaus Nauynstrasse, un teatre amb només cent localitats posat en un pati interior del barri de Kreuzberg –mig gueto alternatiu, mig fortalesa de la comunitat turca–, es donen cops de colze els que només es deixen veure en les estrenes de la inteligenzia berlinesa. El nou públic hi va per reanimar-se amb un argument políticament incorrecte: a l'escenari, una classe d'inadaptats. Set alumnes especials, tots turcs, reunits a la força en un taller de teatre. L'obra que preparen es Die Räuber, de Schiller. La típica situació de conflicte a les aules. Tot normal fins que la professora treu una pistola. Crit i tret. La mà d'un alumne, foradada. La pistola apunta cap a un altre alumne, obligat a repetir el mot vernunft (seny) perquè aprengui com es pronuncia. La pistola apunta cap als alumnes hostatges i tots canten una cançó popular patriòtica. Amb la nova i inesperada autoritat, la mestra els obligarà a ficar-se en l'obra de Schiller com si fos snuff-theater.

L'obra, de to tarantinià –amb el terror com a mitjà per assimilar el pensament de la Il·lustració–, es basa en la pel·lícula Le tournée de la jupe, un drama social que el dramaturg Jens Hillje i el director d'escena turc Nurkan Erpulat han convertit en un esperpent polític que es llança sense xarxa contra tot allò que és intocable, massacrant tots els tabús de totes dues bandes. Un giallo teatral que basa la seva eficàcia dramàtica en el sorprenent canvi de posicionament de les parts confrontades. La professora, que representa els beneficis de la civilització occidental, busca amb la violència una sortida a la seva frustració; els alumnes, representants del fracàs de les polítiques d'assimilació, acaben apel·lant als valors de la Il·lustració per salvar les seves vides. El punt de trobada és la crítica contra una societat que torna idiotes els seus ciutadans i fomenta la indiferència. Tots comparteixen –connectant amb l'ideal llibertari defensat per a Die Räuber– la mateixa ràbia contra un estat que castra i manipula la violència crítica. La pistola continua a l'escenari, però al final apuntarà cap al públic, que també ha d'aprendre la lliçó del sentit veritable de la Il·lustració.

Aquí, els exemples d'un teatre que respongui a una visió interessada de la realitat és una lamentable raresa. Cal retrocedir fins al 2004 per recordar el projecte Super-Rawal, abanderat per Marc Martínez, continuar fins al 2009 per topar amb una revisió d'un tema inserit a Terra baixa, de Guimerà, i fa poc, recollir la iniciativa de Pepa Gamboa i la seva Bernarda Alba protagonitzada per gitanes d'una barriada de Sevilla. Intents aïllats que en cap cas arriben a la violència il·luminadora de Hillje i Erpulat. Aquí falta el sentit polític de la provocació, l'exageració expressionista del que és políticament incorrecte que incomoda l'espectador. Potser és per la llum mediterrània. A Berlín, el setembre sempre és més depriment.

Font: J. Carlos Olivares (www.elpunt.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario