La cicatriu de la memòria

«Queda't aquí, homenet». Aquesta frase, aparentment banal, pronunciada per la mare de l'escriptor Jeroen Brouwers quan tots dos van ser confinats en un camp de concentració japonès durant la segona guerra mundial, es va convertir en un auguri del que seria la biografia sentimental del novel·lista holandès. Una ordre que no només va aturar els moviments del petit Jeroen, que tot just comptava 5 anys, sinó que, com va recordar anys més tard l'autor, també sembla haver afectat la seva capacitat d'estimar, de disfrutar de la bellesa i de gaudir de la vida. Aquesta és la imatge que ahir va fer servir l'actor belga Dirk Roofthooft per definir el monòleg Rojo reposado, que avui s'estrena a Catalunya de la mà del Temporada Alta. Una obra dirigida per l'innovador Guy Cassiers i que, en opinió del responsable artístic del festival, Salvador Sunyer, «serà la gran sorpresa d'aquesta edició».

Es tracta d'una adaptació teatral de la novel·la autobiogràfica de Brouwers, que va acabar odiant la seva mare després que ella decidís internar-lo en un col·legi religiós un cop van ser alliberats del camp de concentració japonès. «Ella creia que era necessari internar-lo perquè la vida al camp de concentració havia assilvestrat el nen. El menor, en canvi, va viure aquella decisió com una traïció de la seva pròpia mare i va sentir molt d'odi», va resumir Roofthooft.

Una tremenda història que va deixar marcat l'escriptor i que va tenir una incidència directa en les relacions del novel·lista amb la seva progenitora, amb les dones en general i amb la vida en particular. El llibre comença el dia del funeral de la mare de Brouwers, al qual, per descomptat, l'autor no va assistir. Comença com un text de comiat, encara que Roofthooft considera que en el rerefons de l'obra «també s'entreveu un homenatge i un gran amor per la mare».

Un text dur i bell al mateix temps, que transpira les contradiccions i dualitats de la vida: amor/odi, bellesa/decrepitud, melancolia/esperança. Una obra sobre les conseqüències d'uns successos tràgics, que reflecteix una insatisfacció, incapacitat de viure, un desassossec que són familiars per a l'actor. «No he viscut situacions tan tristes com Brouwers, però a vegades també sento que els meus sentiments s'han quedat ancorats en la meva joventut, quan tenia 18 anys. Per això m'esforço tant perquè les meves obres tinguin èxit; tinc la sensació que sempre parteixo de zero», va confessar Roofthooft.

El monòleg que representa aquest actor es veu amplificat per cinc càmeres i unes grans pantalles que recullen cadascun dels seus gestos i aporten al públic diferents punts de vista de l'actuació. «La tecnologia m'ajuda a interpretar de manera més suggerent i poètica mitjançant la creació d'imatges. El teatre no és com un quadro, només és art mentre s'executa. Per això és difícil i més quan intenta capturar les coses intangibles que té la vida», va destacar.

Font: Ferran Cosculluela (www.elperiodico.cat)