Les Luthiers: "No es riguin del nan, del gras, del diferent"



Després de Las obras de ayer, que van presentar a Barcelona fa quatre anys, en aquest muntatge canvien el seu format habitual per una paròdia d'entrega de premis.

Marcos Mundstock: És un canvi d'envàs. Fa molt que busquem formats que no siguin els comentaris pseudomusicòlegs que jo llegia de la carpeta vermella. Així, ens vam inventar la Ràdio Tertúlia, els polítics que van modificant l'himne nacional, o unes sessions de psicoanàlisi a Lutherapia. L'esquema de la gala de premis és molt dinàmic i ens serveix de pretext per unir en una història coherent els ingredients típics de Les Luthiers, la música, l'humor i el teatre. I hem inventat l'alambí encantador. És genial. Sona diferent de tot.

¿Qui és Mastropiero?

M. M.: És un personatge amb una biografia que vaig començar jo als 18 anys i que es va convertir en un dels pilars del grup. És un compositor tan fictici que ha viscut en diferents èpoques. És l'autor de gairebé totes les partitures que interpretem i no tenia talent musical, per no parlar de les seves menyspreables qualitats morals. Però l'estimem perquè ens ha permès treballar en el que més ens agrada i guanyar-nos folgadament la vida.

¿Els han donat molts premis?

M. M.: Sí, uns quants. Premis, títols de ciutadans il·lustres, mestres de l'art... I això no és res comparat amb els premis que no ens han donat, el Nobel de química, el de Miss Univers i la Grossa de Nadal. Tampoc ens han donat el Príncep d'Astúries de les arts, per al qual hem sigut nominats aquest any; però no perdem les esperances.

¿Quin premi els va fer més il·lusió?

M. M.: Potser l'Orde d'Isabel la Catòlica, que ens va afalagar perquè venia d'Espanya, la nostra segona llar.

Fa mig segle que estan junts. ¿Com se suporten?

Daniel Rabinovich: Som bona gent. Com una família harmònica, encara que també ens barallem, com fan els germans, però som raonables. I ens uneix una cosa molt forta: Les Luthiers.

¿Vostès dos són els líders de la banda?

M. M.: No hi ha líders, encara que a l'escenari sí que ho sembla perquè portem més la part actoral; els altres tres són més músics. Cadascú té la seva faceta; jo de compondre, ni idea.

Es van conèixer a la universitat.

D. R.: Sí, als cors. Jo sóc notari, vaig treballar uns tres anys i guanyava moltíssima pasta, però vaig triar viure en la misèria. Sóc bohemi. Ens inventem acudits i ens paguen per fer-ho. I a sobre disfrutem molt sobre l'escenari i ens aplaudeixen.

M. M.: Tots som molt formats. Hi ha un bioquímic, Carlos Núñez Cortés, que també és músic i compositor, com Jorge Maronna; i Carlos López Puccio és director d'orquestra i cors dodecafònics, i és clar, preferia això. Jo vaig estudiar enginyeria, encara que no vaig acabar. La veritat, Les Luthiers és gent intel·ligent. Amb una mitjana superior a molts altres grups que es formen...

El seu camp és l'humor intel·ligent...

M. M.: Sí, jo ho diria així. ¿Per què no? I és un humor universal. Anem a tot arreu amb el mateix xou, a penes canviem alguna paraula, coses subtils. El més bo és que podem verificar si un acudit funciona o no per la reacció del públic.

A l'Argentina els elogien com a exemple que qualitat i cultura no és incompatible amb la popularitat.

M. M.: Així és. Això ens defineix molt bé. El que fem és humor i música amb bon gust.

D. R.: Al públic que els agrada Les Luthiers els agrada Les Luthiers. L'humor molt popular, el de la tele, no hauria de ser de mal gust ni sectari. Que no es riguin del nan per ser diferent, del pelado, del gras... Així és com s'arriba a la xenofòbia, la violència masclista, l'horror.

Els han sortit imitadors que uneixen humor i música, com Ara Malikian i Yllana. ¿Els molesta?

D. R.: Benvinguts siguin. No els coneixem, encara que ens n'han parlat molt bé. Hi ha també uns polonesos molt bons... Però tots tenen el seu estil.

Darío Grandinetti i tres paisans seus més són al Teatre Goya amb Baraka. ¿Els coneixen?

D.R.: Sí, som amics. He vist l'obra unes tres vegades i sempre els porto una ampolla de whisky. Són uns borratxos.

M. M.: Sí, sí, són mala gent.

¿Com ha afectat el país la mort de Néstor Kirchner?

D. R: La mort sempre és una cosa terrible i encara més si és algú jove. Ja veurem què passa ara. Ell era qui teixia tota la política, movia tots els grups d'economia i sindicalistes, que són molt importants a l'Argentina. Ho orquestrava tot ell. És imprevisible el que pot passar a partir d'ara. No sabem qui farà aquesta feina.

Com a bons argentins, els deu agradar el futbol.

M. M.: A nosaltres dos sí, al 60% restant no. Jo, als 68 anys, jugo cada dimarts a futbol. I mantinc les mateixes qualitats tècniques i físiques. O sigui, cap. Adorem Messi, ens encanta com juga, el seu problema era Maradona. I ens agrada molt la selecció espanyola.

¿I el Barça?

M. M.: El Barça és com un gran tenor. Ens agrada el bon futbol i ho fan fantàstic.

D. R.: Encara que nosaltres som més simpatitzants del Reial Madrid perquè estem més temps allà, anem al camp de futbol, parlem amb Jorge Valdano... Pep Guardiola ja ens agradava com a jugador i ho està fent molt bé. Però per un cop que jugueu bé en 50 anys, tampoc sigueu tan pretensiosos, ha, ha, ha. Bé, mirar-se el Barça és com mirar-se Les Luthiers.

Font: Imma Fernandez (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario