A. Ramos: "He accedit al teatre com un intrús"
El doble de Superman La sala Flyhard ha estrenat Els últims dies de Clark K, una peça d'Alberto Ramos que imagina que Superman i el periodista Clark Kent són dues persones diferents. Amaguen la veritat durant anys i només la tensió amb la seva xicota, la Lois, provoca un canvi de situació. L'autor i director Jordi Casanovas va descobrir el text a internet. Mentre la companyia debuta a Madrid, Casanovas demostra que vol dirigir peces que no són seves. Va descobrir Cristina Clemente. Troba en Ramos un Neil La Bute català.
Acaba de debutar professionalment en el teatre amb l'estrena la setmana passada a la sala Flyhard.
És una experiència nova. Fins ara he escrit altres coses, com ara guions, contes i publicitat. Però fins ara només m'havien comprat alguns anuncis.
Va intentar dur el text a algun teatre?
El vaig enviar, sense sort, a algun concurs. També el vaig passar a companyies amateurs que buscaven textos. Al final, el vaig editar a Bubok [una editorial que penja tot el seu material a internet] i em van concedir el premi finalista. Va ser una sorpresa quan, dos anys després de rebre aquesta distinció, em va trucar Jordi Casanovas i em va dir que la volia representar!
Com ho indica, la història, que el seu format és el teatral i no un relat, per exemple?
Acabava d'escriure un guió amb molts diàlegs i m'hi vaig sentir còmode. Jo no sóc un gran espectador de teatre però vaig pensar que seria bo treure Superman del seu medi natural: el cinema o el còmic.
Li ha donat, de fet, una bona idea a l'editorial DC, que busca noves idees per mantenir viu Superman?
Això si no em demanden! [riu]. Suposo que amb la de gent que hi treballa, a algú se li deu haver acudit la idea que Superman i Clark Kent, el periodista, són dues persones diferents. En tot cas, si hi anés un noi del Papiol com jo i els donés la idea, no crec que me la compressin.
Ha dit que no és un gran seguidor del teatre. Coneixia Jordi Casanovas?
En tenia referències per les crítiques de la trilogia dels videojocs. Arran de la trucada he vist un parell de cops el seu treball, Un home amb ulleres de pasta, i, com diu ell, reconec que tenim algunes coses en comú. Suposo que hem tingut la mateixa influència de pel·lícules, un cert gust per la fantasia i la cultura popular.
Expectatives?
Per ara, ja estic content de tot el procés. Ara estic escrivint una altra obra de teatre. Me n'alegro, que el Casanovas hi cregui tant, però prefereixo veure què en diuen el públic i les crítiques.
Més enllà de Superman, l'obra planteja la inseguretat de no ser com voldries.
És la dialèctica entre el nostre jo i el jo que veuen els altres.
Pel que es veu ni Superman ni Clark Kent es tenen gaire ben considerats?
El seu desig condicionant és Lois. És per ella que volen millorar, o ser diferents. És el seu motor.
I ella, que no ha estat capaç de diferenciar Superman de Clark durant anys, ja ho té clar?
És la més segura. Té insatisfaccions només en relació amb la seva parella.
Té alguna nota d'autobiogràfica?
No sóc Superman [riu]. Potser si algú em psicoanalitzés...
Superman vol ser humà. Ho és quan dubta, però això és un perill més gran que la temible Kriptonita, no?
Primer és molt segur de si mateix. Però quan evoluciona una mica viu malament la soledat de la seva fortalesa, al Pol. Necessita estar amb ella. Però ell és d'un altre planeta, se sent desplaçat.
Carles Mallol plantejava el vertigen de la immortalitat a M de mortal.
No ho tractem. Podria ser un problema que tindria Superman en veure que Lois no és immortal en una segona entrega.
Casanovas admet que el món del teatre és tancat. Vostè hi ha entrat inesperadament. És l'excepció?
Ara mateix em sento com algú que s'ha colat en una festa, com un intrús. Com Superman. Ara, que presento una obra que es mereix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario