E. Suárez: «A vegades em sento una nena i altres, vella»


Portillo diu que els actors d'aquesta obra són joves amb ànima de vells, amb vides intenses. És veritat?

Sí, visc intensament. Sóc valenta, em llanço al que és difícil, complex. No sóc una persona còmoda ni en la vida ni en la feina. M'agraden els desafiaments. En la vida em llanço no al que més em convé sinó al que m'atrau o em provoca curiositat. Intento ser una persona lliure.

És bona cuinera com el seu personatge, Mademoiselle Simone?

M'agrada cuinar. Sóc de guisats, de proveir a la família, no de delicatessen. Del menjar de la mare.

A La avería es plantegen temes com la vellesa i la mort. Els té por?

Em preocupa la falta d'autonomia, de llibertat. La mort mai m'ha fet por, és una cosa natural que ha de passar, el que m'espanta és la malaltia, el dolor.

També es parla de les dates de caducitat vitals.

Jo no m'he posat mai dates de caducitat, intento ser coherent en cada etapa de la meva vida però aquesta coherència no té a veure amb l'edat sinó amb el teu ésser, la teva essència. Per a mi l'edat és una cosa totalment abstracte. De fet, no represento l'edat que tinc, a la meva família tots tenim cares infantils. Però això no significa que no hagi conegut el dolor, la soledat, experiències que et fan créixer. Hi ha moments vitals en què em considero una nena i altres, tremendament gran, vella. A vegades la vida em pesa.

En quina etapa està ara?

Estic disfrutant moltíssim amb aquesta obra, que vaig triar perquè confio en Blanca com a dona i com a talent. És molt apassionada amb el que fa i t'ho encomana, et repta, i això em fascina. El públic surt tocat, ha agradat a tothom. És una reflexió sobre la justícia, l'amor, les responsabilitats, l'ambició... Planteja com la societat t'empeny perquè siguis un guanyador i el que això significa, la soledat a la qual et pot portar.

Li va passar a vostè, que va triomfar molt jove al cine?

Jo no he tingut mai el desig de ser la primera de la classe ni la primera d'arribar enlloc. He intentat ser coherent, per sort mai m'ha faltat la feina i he preferit anar més a poc a poc i no tan de pressa. A vegades la vida et porta a una velocitat que no és la teva, em feia vertigen i vaig decidir parar, fins i tot per una qüestió de salut.

No ha perseguit mai la fama?

Per a mi aquesta feina és un mitjà de coneixement de l'ànima humana, del món. Els personatges em permeten excavar en les profunditats dels nostres desitjos i psicologia. Jo necessito saber qui sóc i què pinto en aquest món, i a través d'aquests personatges i d'implicar-me en segons quins desafiaments puc trobar respostes.

L'obra furga en la falta de valors. Quins són els seus?

Jo crec en l'individu però vivim en una societat que no ho valora. Només importa el conjunt i com aquest creix; ens oblidem de les persones i això provoca una tremenda soledat, molta tristesa i molta confusió. No sé cap on anem. Últimament penso quin sentit té treballar tant per pagar la hipoteca quan hi ha una pressió externa incontrolable que bloqueja la meva llibertat com a persona i no em deixa convertir-me en el que vull.

Parla molt de la soledat.

Jo tinc molta vida social, amics, però parlo de la soledat no com a queixa sinó com un valor. M'encanta estar sola, és una necessitat. Després de tants rodatges, el treball en equip, envoltada de gent, tinc la necessitat de recollir-me en mi mateixa i més en aquest món de tant des-equilibri i canvis de ritme.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario