La sardana moderna de Cesc Gelabert sedueix el Grec

El veterà coreògraf i ballarí Cesc Gelabert va recollir emocionat el premi del públic que ahir va assistir a la inauguració del festival d'estiu de Barcelona al Teatre Grec per veure La muntanya al teu voltant. Montjuïc es va rendir al seu atreviment de reinterpretar i modernitzar la sardana, una aposta atrevida i nostrada per obrir la que és l'última edició de l'argentí Ricardo Szwarcer al capdavant del certamen. Li va sortir bé al director encarregar una nit tan especial a un coreògraf local. Ja en el seu debut, el 2007, va confiar en la dansa per a un altre gran muntatge inaugural, protagonitzat per dues estrelles: Sylvie Guillem i Akram Khan.

Un gran tapís circular de l'artista Perejaume, que reproduïa l'estructura arquitectònica del teatre, va ser el que primer va atraure l'atenció del públic. Gelabert i els seus col·laboradors van saber treure partit del difícil espai de l'amfiteatre, que posa sempre a prova a qualsevol artista. Van crear un espectacle que es podia seguir perfectament des de totes les localitats. També va ser un encert col·locar la Banda Municipal de Barcelona al fons de l'escenari i a tres metres d'altura.

Dos solos

En ella i el seu titular, Salvador Brotons, es van centrar aviat les mirades, quan van sonar unes notes greus i metàl·liques, al ritme de les quals van aparèixer cossos despullats de sota de l'estructura de mecanotub que sostenia els músics. El seu moviment una mica caòtic, sensual i primigeni va contrastar amb l'ordre i l'estructura geomètrica amb què va entrar en escena Gelabert per brodar el primer dels seus dos solos en què es va marcar una estilitzada contradansa, considerada el preludi de la sardana, al voltant d'un nou tapís de Perejaume. El contrast entre colors, formes, dinàmiques i moviments més fidels a la tradició o radicalment oposats a ella va ser una constant tant en l'escena com en la música, en què es van combinar melodies amb l'inconfusible so del tible, el flabiol i la tenora, que estan a l'ADN d'un poble, amb les creacions actuals de Borja Ramos i Carles Santos.

Ritme irregular

Aquesta síntesi es va palpar en els dos moments en què els 14 integrants de diverses colles sardanistes van ballar amalgamats amb la dotzena d'intèrprets de la companyia Gelabert Azzopardi. La versatilitat de tots és un dels punts forts de l'espectacle, que va tenir un ritme irregular. Ho van demostrar en una escena en què tots van marcar els passos de la sardana amb els peus mentre el seu cos adoptava diferents posicions a terra. Tots van acabar formant les rotllanes típiques amb els sardanistes, saltant i ballant amb els braços alçats al voltant d'una altra rotllana més compacta amb els intèrprets de contemporània agafats per les espatlles. El crit de !visca! al final de l'escena va tocar la fibra dels espectadors, que van esclatar en aplaudiments.

Gelabert explora l'epopeia d'una dansa ancestral, convertida en símbol de Catalunya. El coreògraf intenta recuperar la frescor que el gènere tenia abans del noucentisme. Volia imaginar com hauria evolucionat lliurement, seguint el sentiment popular, autèntic motor de la cultura. El creador barceloní va saber aprofitar l'oportunitat que li va donar Szwarcer, que l'any passat ja va confiar en ell en l'espectacle Ki, un viatge diferent, però també molt vital, entre Orient i Occident.

Renovar-se o morir

Fidel a la seva paraula, Gelabert no ha fet «una sardana rara», l'ha usat com a excusa per replantejar què és la tradició i què la manté viva. Que es balli dret, com és tradicional, en grup o amb moviments frenètics com els de les discoteques, tant és. Renovar-se o morir. L'important és connectar amb la tradició. I ho va aconseguir.

Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)