UNA VELLA, CONEGUDA OLOR


TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, MERCÈ ARÁNEGA, IMMA COLOMER, MAIFE GIL, FINA RIUS, GEMMA MARTÍNEZ, PAU ROCA, PEP AMBRÓS i QUIMET PLA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Una de les missions del teatre públic es recuperar vells textos del bagul dels records. És el que ha fet Sergi Belbel, tornant a muntar la primera obra de Josep Maria Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor. Benet i Jornet inaugurava així una època de teatre realista en 1962 amb aquest pati on conflueixen diverses cases i  on els veïns es dediquen a tafanejar els uns dels altres. La possibilitat de que siguin expropiats per fer una nova avinguda i els assumptes amorosos centren la història.

Una vella, coneguda olor està plagada dels tòpics de l'època. En menys d'hora i mitja apareixen: el detergent d'Omo, el consultori d'Elena Francis, l'anunci del Cola-Cao, els serials radiofònics, els primers televisors pagats a terminis i fins i tot el casament de Juan Carlos i Sofia de Grècia. Malgrat el pas del temps, hi ha coses de la societat catalana que no han canviat gaire des de llavors, des del paper dels barris fins a l'especulació immobiliària que pateixen els veïns.

La impressionant escenografia de persianes de Max Graenzel que ocupa tota la Sala Petita com gairebé mai s'havia vist és l'element, juntament amb la poderosa il·luminació de Kiko Planas, que més sorprèn del muntatge i per el què val la pena veure l'obra. Una altra sorpresa la trobem al repartiment amb una prometedora Sara Espígul (Maria) que aconsegueix emocionar amb una història simple i tòpica d'amor. 

El Teatre Nacional de Catalunya comença la temporada amb un remembering, molt a l'estil Cuéntame, però en versió catalana. No es pot explicar més, perquè no hi ha res més a explicar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario