El TNC baixa fins al fons



La mirada de Carme Portaceli i el dramaturg Albert Tola és devastadorament esperançadora. No pot ser d'una altra manera. La directora és una convençuda que, malgrat totes les traves socials, econòmiques i de valors, l'ésser humà sempre busca la felicitat. En l'obra, es comprova que allò que Gorki va escriure a principi del segle XX, individus arraconats de la societat, es reprodueix avui, a les acaballes d'aquell mateix segle XX. Els baixos fons (1902) va ser el presagi d'una revolució, la del 1917, que va intentar retornar el poder al poble. Avui, ni tan sols s'albira un moviment contundent, decidit i radical, constata Portaceli. Tant per la directora com pel director artístic del TNC, Sergi Belbel, és “necessari” recuperar aquest muntatge des del teatre públic: donar veu i posar nom als desheretats. La posada en escena, situada en un passadís d'un metro (del 19 de gener al 26 de febrer a la Sala Petita), intenta evidenciar que tothom es pot trobar en aquest abisme, que la crisi de valors no ha fet més que incrementar-se en aquest segle de progrés i tecnologia.
La mateixa cruel jerarquia de la societat benestant es reprodueix en els baixos fons. Si n'hi ha que tenen la necessitat de refugiar-se en la dignitat de ser un home treballador que, simplement, els deutes l'han dut a dormir entre els indigents, n'hi ha d'altres que disposen d'aquells desgraciats per beneficiar-se. Fins i tot hi ha algun banquer (David Bages) que ha caigut en les trampes dels que han estat més voraços que ell. Es tracta d'“un director d'una sucursal, vaja”, il·lustra l'actor Manel Barceló. Ell, en canvi, interpreta el paper més pervers: el que s'aprofita dels desheretats amb una certa connivència amb el poder establert. Hi ha una corrupció que el protegeix per actuar impunement.
Si d'entrada l'adaptació s'allunyava molt del text de Gorki, cada cop s'hi ha anat acostant més. No calia distanciar-se'n perquè les rèpliques eren vàlides en la Barcelona postolímpica d'avui. Sí que posa un matís Albert Tola: avui els raonaments que han dut molts extreballadors membres de la classe mitjana, a la situació inestable actual són molt més ambigus.
En el text de Gorki, l'únic que tenia esperança era un avi. Portaceli ha volgut que sigui una dona, Sveta (Gabriela Flores), la que provoqui el canvi de paradigma entre aquell grup amorf, reivindicant que no es pot renunciar a l'esperança. La joventut d'Alioixka (Nao Albet) no evoca l'habitual esperança. Aquella és una societat trencada, amb trampes, i els seus membres no la poden fer funcionar. Tola ha incorporat algun text del lúcid Pier Paolo Pasolini, que aporta més buidor i desesperança a l'actitud dels joves.
Dani Nel·lo torna, com en la majoria de les produccions de Carme Portaceli. Companys de la FEI, Factoria Escènica Internacional. De fet, el gros del repartiment inclou els habituals d'aquestes produccions. La música il·lustra el somni, un altre antídot per superar la buidor d'aquells personatges. Aquell món desitjat ha de ser un motiu per viure. Nel·lo explicava ahir en la roda de premsa que tancava un cercle, recordant que el seu pare, Francesc Nel·lo, va dirigir el 1968 al Teatre de l'Aliança del Poble Nou la primera producció d'Els baixos fons a Catalunya, comptant amb la implicació d'un jove Fabià Puigserver.
Gorki era un dramaturg amb un discurs transgressor. Com Bertolt Brecht. no és agradable per a la societat benestant rebre crítiques des de l'escena. El treball de Portaceli amb els actors sempre busca la veritat, però superant els quadres realistes. Un dels al·licients d'Albert Tola per a l'adaptació de l'obra és imaginar-se que ell, en només sis mesos, podria ser un dels personatges que dibuixen l'escena. Efectivament, l'escenògraf Paco Azorín remarca que avui hi ha antiga classe mitjana, ben vestida, que dorm a les terminals dels aeroports, i que ha quedat sense casa.
Els baixos fons no apareixen els culpables de la crisi, que ha causat el daltabaix pel qual ara molts malviuen. Només s'hi expliquen les relacions entre ells, que arriben, viuen i, fins i tot, moren. Portaceli augura que mai no s'anomenen els culpables. Insinua això sí, que ara algun d'aquests és ministre d'Economia de l'estat. Belbel rebla el clau: els culpables seran, en dues setmanes, al pis de dalt: s'interpretaEl mercader de Venècia a la Sala Gran. Una casualitat buscada.
Font: www.elpuntavui.cat

No hay comentarios:

Publicar un comentario