Processos, al descobert

Una esquerda –fruit de l'accident de transport abans que estigués acabat– forma part d'El gran vidre, de Duchamp, per decisió de l'atzar i l'autor, que va voler deixar-lo per sempre així, definitivament inacabat. Els efectes incontrolables del temps sempre han format part de la vida però, a Occident, l'obra de Duchamp és una mostra primigènia del procés convertit en art, i traspassa la importància del resultat al camí per arribar-hi.

El valor de l'instant mutable ha tingut una visibilitat poderosa en la dansa. En la recerca de llibertat dels primers moderns –la dansa moderna sempre ha estat una apòstol de la llibertat–, van trobar que l'atzar era l'única mà lliure d'engany. Amb els daus o el Yijing, Cunningham va dur a la màxima esplendor aquesta nova perspectiva de qüestionament intel·lectual dins el teatre, que va evolucionar fins a mostrar el procés en la seva immediatesa, tal qual.

Aquest desplaçament del focus d'atenció irrompé en la postmodernitat dels vuitanta col·locant en escena fragments de pura realitat que obeïen a l'obsolescència instantània. Com ara la improvisació de Steve Paxton, que obria el palau de cristall de la dansa a la normalitat del carrer i els moviments quotidians. Avui, a més, amb els mitjans tècnics i les xarxes socials, el procés va per passadissos virtuals que lliguen vida i art i es recreen en les dues direccions. I tots aquests processos, esmentats aquí brevíssimament, són capes de la pàtina de l'obra d'art de cada moment, avui perfectament acceptades i destriables.

El debat del mes passat a l'espai Tragantdansa de Barcelona va posar sobre la taula de dissecció d'aquests procediments com a punt final de les residències artístiques de sis joves coreògrafes: Ona Fusté, Phoebe Osborne, Aimé Pansera, Maria Campos, Joana Serra i Ursa Sekimik es presentaven davant d'alguns creadors reconeguts i eren esperonades a desmitificar l'escena (Pablo Molinero i David Climent, Los Corderos); a continuar investigant (Sergi Faüstino, de La Porta); a aprofundir en els significats (Sabine Dahrendof, de la desapareguda Danat Dansa), i a obrir-se a mirades externes (Olga Tragant, la directora del centre).

Després, el filòsof i dramaturg Víctor Molina va encendre la ment dels assistents amb la diferenciació entre mètode i procés, mentre Anna Rubirola moderava amb cronòmetre a la mà. La iniciativa de Tragantdansa és una mostra més de la necessitat d'obrir camí i donar llum a tots els passos de la creació, que és una recerca constant. Per això l'especulació pot ser interessant en si mateixa, fins i tot si no arriba a cap conclusió. La transparència en els processos ens acosta al seu raonament, les seves intencions, de manera que ens sentim més implicats en el resultat. Parlem d'art, no de política, però tot balla.

Font: Bàrbara Raubart (www.elpuntavui.cat)