QUARTETT

TEXT: HEINER MÜLLER

TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA

DIRECCIÓ: JORDI PRAT I COLL

INTÈRPRETS: MARTA DOMINGO i RAIMON MOLINS

PRODUCCIÓ: ATRIUM PRODUCCIÓ

SALA ATRIUM

El problema d'asseure't en una platea amb les expectatives molt grans, és que puguis sortir totalment decebut. I ho sento però no s'hi val l'excusa de que el text és molt difícil de portar a escena. D'aquestos hi ha molts. Però, què ha fallat? Un bon resum de tot plegat, seria una seriosa manca de gosadia. El text, amb una poètica de vegades excessiva, convida a una posada en escena molt més arriscada que la que ha fet servir Jordi Prat i Coll.

Durant els primers minuts, el text és absolut protagonista, els actors es converteixen en simples instruments al seu servei. Feliu Formosa signa una traducció edulcorada, una mica barroca, que durant certs instants pot fins i tot impedir l'enteniment de parts del text. Per solucionar-ho, els actors fan ús de la tècnica, molta tècnica i pocs sentiments. Això si durant els quinze darrers minuts, tot es desborda, i la tècnica queda oblidada i oculta per les passions dels protagonistes.

La Marta Domingo està esplèndida. Tot un pecat i un delit pels sentits la seva interpretació de Merteuil. Sense dubte les millors parts del muntatge són les seves. El Raimon Molins li manca força en alguns moments (que no ràbia) i li sobren actituds amanerades. No és necessari que Valmont sigui un 'súper mascle', però en certes parts és massa efeminat.

El joc de miralls que estableix l'escenografia, de Ricard Prat, ajuda a l'espectador a suplir els moments de foscor de text i personatges. Un altre cop l'espai sonor de Damien Bazin treu en el moment de més somnolència del públic (joc d'intercanvi de papers). L'incorporació de la música trenca els discursos més intel·lectuals a ritme de Britney Spears i es passa d'un joc de realitats a un surrealisme una mica absurd.

Malgrat tot, seria convenient llegir-nos el text, potser ens ajudi a comprendre tot allò que ens hem perdut per voler encabir-ho tot en 75 minuts. Gosadia o no, calen més propostes com Quartett perquè segueixi creient que un altre tipus de teatre és possible.