Les dues Frida



El dolor en les seves diverses manifestacions, constant, intens, segurament de manera no volguda, va ser el motor de la vida, de l'amor i de la pulsió creativa de l'artista mexicana Frida Kahlo (Coyoacán, 1907-1954). La mateixa artista ho explica en cartes, notes, en el seu diari personal i, a partir d'aquests textos, per encàrrec de l'actriu Mireia Piferrer i de la seva germana, la cantant Núria Piferrer, de nom artístic Névoa, el director gironí Jordi Prat i Coll, ara ja fa set anys, va bastir un espectacle de mitja hora de durada pensat per a biblioteques que van titular Frida en el mirall. Posteriorment, responent a una proposta del Círcol Maldà de Barcelona, van recuperar l'espectacle, el van refer i en van augmentar la durada fins a una hora, la qual cosa els va permetre fer un retrat molt més complet de la vida i el món creatiu de Frida Kahlo, a través dels textos, però també de cançons que encaixaven en la dramatúrgia ideada per Prat, temes extrets d'un recull que Núria Piferrer li havia proposat interpretar. De vegades són dues estrofes, de vegades és tota la cançó, que Piferrer interpreta acompanyada a la guitarra per Vicenç Solsona –els arranjaments són de Mario Mas–, però sempre per il·lustrar un passatge, un sentiment o una experiència concreta de la vida de Kahlo. Frida en el mirall es podrà veure avui (21 h) a la sala La Planeta de Girona.
S'estableix un joc de dualitats des de la gènesi de l'espectacle, ja que les germanes Piferrer posseeixen una semblança física remarcable, i el punt de partida és l'obra Las dos Frida (1939), un autoretrat doble pintat després del divorci del seu gran amor, el muralista mexicà Diego Ribera, que representa la Frida que estimava aquest, la Frida mexicana, amb el vestit típic, vitalista i acolorit, i la que Rivera detestava, la Frida europea, encotillada amb un vestit victorià. El cor, sempre al descobert, el de la Frida europea, trencat, obert, sagnant, i el de la mexicana, sencer, i una única artèria que els uneix tots dos. Dues Frida, una duplicitat que la pintora va viure realment durant el llarg temps de convalescència després d'un greu accident de tramvia que va patir als 18 anys, que li va produir ferides terribles. Va ser intervinguda quirúrgicament de la columna vertebral fins a set vegades en un any. Mentre estava convalescent, immòbil al llit, la seva mare va situar sobre el jaç un baldaquí i, pensant que li feia un bé, un mirall, en què l'artista veia reflectida continuament la seva imatge. Una tortura. Va ser en aquest període que va començar a pintar.
Dolor constant
Kahlo era de naturalesa malaltissa. Supervivent de la pòlio i de l'atropellament del tramvia, es va casar amb Rivera als 22 anys, se'n va divorciar i hi van tornar. Va ser una relació tempestuosa, amb infidelitats, assumptes amorosos lèsbics de Frida, la seva impossibilitat de tenir fills –va patir un avortament que la va afectar profundament– i la seva mala salut. La seva obra és eminentment autobiogràfica i reflecteix el dolor d'amor, el dolor físic i el dolor emocional.
També hi ha dualitat pel que fa a la dramatúrgia de l'espectacle, ja que només hi ha text i música, que s'entrellacen. Núria Piferrer i Vicenç Solsona interpreten sobretot cançons del folklore mexicà força populars, com ara
La malagueña (E. Ramírez), SandungaCien años (R. Fuentes i A. Cervantes), Serenata huatesca (J.A. Jiménez) o Macorina (C. Vargas i A. Camín).
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario