"Ha de ser horrorós defensar una obra que no interessi"



Està en un moment de gràcia. Les seves últimes direccions es resolen amb èxits, plens absoluts i envejables gires. Amb Clara Segura i Julio Manrique (un actor que alterna també la direcció amb èxit) presenten un drama intens de tres hores: Incendis. Deixa rastre. Avui arrenquen els assajos de Cyrano, amb Pere Arquillué.
La Perla 29, per fi, pot disposar de la Biblioteca de Catalunya com a seu estable.
Podem dir que ara la Biblioteca de Catalunya serà la nostra seu estable provisional. Perquè tots entenem que la Biblioteca de Catalunya serà sempre l'espai destinat a biblioteca. Com que es veu que, en els pròxims cinc anys, no arribaran recursos per fer les obres, es pot convertir en la seu de La Perla 29. Mentrestant, la nostra companyia s'ha anat consolidant, durant els anys que fa que hi acturem.
Té alguna cosa a veure la marxa de Dolors Lamarca, la directora que us va acollir el 2004?
Ha succeït al mateix temps que el procés. Per nosaltres, és dolorós. La Perla 29 deu molt a la Biblioteca i també a aquesta directora, que ha tingut molta valentia política acollint-nos com un desplegament de l'equipament. Ara marxa i ens sap greu perquè ens ha entès molt bé.
Fa unes setmanes, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de teatre. A La Perla 29, [on està, per ara, exposat al costat dels Nespresso i els whiskys] diuen que és la B de Broggi i , també, de Bet.
Amb la Bet Orfila hem fet un llarg viatge en el qual jo he anat recollint els premis. Des d'un principi, hem entès que la producció i la projecció artística van juntes. L'administració ha comprovat que La Perla 29 és interessant i no ens deixen morir. Hem suscitat l'interès de l'administració. La gent veu les nostres obres, no sap què hi ha al darrere. Però hem comprovat que és molt més fàcil relacionar el nostre projecte artístic amb les administracions si tenim aquesta estructura. A través de Pas 29 tenim uns interlocutors més sòlids.
Cyrano és el nou projecte. Avui comenceu assajos.
És una de les obres més recordades. Sempre té èxit. Té connexió amb el públic.
L'ombra de Josep Maria Flotats és allargada? Encara és recordada la seva versió.
Aquella producció no ens ha de provocar pressió. El lloc i l'estil seran molt diferents. El Poliorama no és la Biblioteca de Catalunya.
Coincideix amb una versió per a la canalla de Cyrano que estrenareu a la Mostra d'Igualada.
Va ser una idea de Rosa Gàmiz. És una casualitat buscada. El primer treball que vam fer tots dos per al públic familiar era una peça en què parlàvem de Romeu i Julieta i de Cyrano. Una de les maneres per comprovar si una obra és bona, és explicar-la a un nen. La història és apassionant.
Quin punt de partida té el Cyrano per a la Biblioteca amb un Pere Arquillué de protagonista.
Primer he de dir que amb Arquillué ja fa un temps que n'anem parlant, pensant com es pot fer. Això va molt bé perquè ajuda que tingui lletra apresa i que estigui més concentrat. La veritat, però, és que intento tenir poques idees abans de començar. Calen unes idees per plantejar l'escenari des d'on començar a disparar. Volem explicar la història sense la pompositat de l'època perquè això ens faria oblidar el patiment del personatge. Pretenc tenir només les idees necessàries perquè puguin sorgir amb els actors i la resta de l'equip en l'assaig.
Però sempre juga amb un únic espai que es transforma, amb canvis imperceptibles, en múltiples llocs. Ho ha fet amb Luces de bohemia i també amb Incendis, per exemple.
Incendis havia pensat que estaria bé que hi hagués un rierol. Però ens plantejava molts problemes, molestava. Al final, l'hem canviat per una línia de foc que sorgeix en un instant de l'obra.
I la bata d'Antoine (Julio Manrique es desdobla en l'encarregat del teatre) és la mateixa que fa servir per al Cyrano juvenil (en aquest cas és Broggi el que assumeix el paper d'encarregat despistat de la sala).
Primer no l'anava a interpretar Julio Manrique, però anava bé que parlés de ser el que portava el teatre [Manrique és el director artístic del Romea, un joc amb la realitat que no han volgut desaprofitar]. És la mateixa bata, sí.
Al final, el personatge de Clara Segura no pot acabar de llegir una carta. És perquè, realment, l'actriu no es pot contenir?
Va succeir en l'assaig, en realitat, i ho vam incorporar a l'escena. El que va passar en l'assaig general és que el germà bessó, el paper que interpreta Manrique, tampoc va poder continuar llegint i va tornar a passar el paper a Clara Segura. Va ser preciós. També ho hem integrat. Les accions es poden mecanitzar a escena però remeten a instants de realitat. La veritat és que no hem canviat res del text. Tot el que intentàvem canviar no funcionava.
Al Romea, ha posat l'escenari al mig de la platea. La proximitat que s'aconsegueix a la Biblioteca l'ha traslladat a aquest teatre.
Que sigui pròxim no vol dir que hi hagi menys espectadors. A Primera història d'Esther, al TNC, vam posar l'escenari al mig i vam aconseguir ampliar el nombre de localitats. M'agrada canviar l'espai de l'escenari per donar una sorpresa al públic. Això genera empatia, trenca amb la convenció habitual. I, generalment, s'agraeix. M'ha sorprès que cap crític n'hagi parlat, de la producció del Romea, sigui per dir que està bé o malament. Jo no canvio les coses perquè sí. No vull ser un enfant terrible . El canvi d'espai implica un canvi de codi. Antígona a la Biblioteca, la volíem fer a la italiana, però va ser Pep Cruz que va tenir la idea de posar el públic davant per davant al llarg de la nau.
Sempre ha defensat que La Perla 29 mantingui un repertori ampli. Treballa tant amb clàssics com amb contemporanis internacionals. Quan presentava L'oncle Vània deia que els havia sortit “normal”, sense res gaire sonat que la identifiqués.
És veritat que no va ser brillant; hi faltava alguna sorpresa que l'hauria fet més atractiva. Hi has de conviure; no pots garantir sempre l'èxit. A mi m'ajuda fer més d'una cosa, que no et preocupi una direcció excessivament. Has de vigilar per no obsessionar-te; relativitzar. Ara, sempre busco obres molt potents.
No ha fet cap obra d'un autor català contemporani. Hi ha algun motiu?
He fet un Espriu i m'agradaria molt fer un Sagarra. Dels contemporanis m'interessa, per exemple Pau Miró. Quan estudiava, em sorprenia per què sovint preguntaven a Fabià Puigserver per què mai triava autors catalans. No entenia aquesta insistència. També es compara sovint els teatres que fan més un tipus d'autors que d'altres. Crec que la gent ha de fer el teatre que l'interessi. No m'he trobat fent teatre per política. Faig el que m'interessa, que tingui contingut que als actors els faci gràcia representar-ho. Ha de ser horrorós fer una obra que no sigui interessant. Si no he fet una obra d'un autor català d'avui és perquè no m'ha vingut a les mans. Sempre he estat partidari de defensar el país i el català però vull dur a escena allò que m'agrada i que penso que agradarà, sigui d'un autor de Kíev o de Manresa. Ara, trobo perfecte que el país sigui teatralment ric, que hi hagi una àmplia autoria. La Perla 29 va produir, això sí, Somriures d'elefant, de Pau Miró.Vaig llegir el text i li vaig dir que l'acabés, que nosaltres li pagàvem la producció.
Com arriba a Incendis?
En vaig sentir parlar tant que, al final, la vaig llegir. Em vaig adonar que s'havia de fer immediatament.
Era conscient que podia ser l'obra de la temporada?
Quan la vaig llegir, ja em va semblar molt bona. L'autor és una bèstia tremenda. Sabia que l'obra no passaria desapercebuda. També tenia dos actors protagonistes molt bons que tenen moltes ganes d'explicar-se a si mateixos. Jo ja deia als de producció que no caldria gaire publicitat, que s'anunciaria sola. Ho està sent. L'obra és molt impactant. Rebem molts correus electrònics de gent, cada dia que diu que “necessito explicar-ho”. Mai n'havíem rebut tants, i això que tenim molt bona relació amb el nostre públic fidel. Avui [per divendres] en llegia un que em deia: “Tinc la sensació que no havia vist teatre abans.”
I ara, què?
Amb Ferran Utzet, l'ajudant de direcció, llegim textos, però no ens sembla que tinguin la mateixa força. Ara per ara, se'ns prepara un Cyrano que també està molt bé.
Us heu plantejat presentar Incendis en castellà?
De moment, ens l'han demanat en una universitat d'estiu a Santander. La farem en català coincidint amb una trobada amb l'autor Wadji Mouawad. Fins ara, només hem fet dues obres en castellà Questi fantasmi iLuces de bohemia. Ens adonem que això facilita molt la possibilitat de girar arreu de l'Estat espanyol. Ens comparen amb els d'Animalario. Ara, l'idioma és una frontera. Ens han demanat el Hamlet en castellà a Almagro i nosaltres hem hagut de dir que no pot ser, si no és que ens donen un mes per assajar i preparar-ho bé. Som una companyia que mirem que surtin bé les coses. Tant pel que fa a les interpretacions com a tot al que afecta la part tècnica.
Parlem de gires. Vostè va ser el primer director del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, l'Alegria. Hi ha prou mobilitat?
Fa vint anys que existeix un projecte teatral a Terrassa, amb diferents noms [des del Centre Dramàtic del Vallès] i encara hi ha molt poca gent que ho conegui. Pel que fa a les gires, avui els programadors ho tenen difícil perquè els ajuntaments han retallat pressupostos. Nosaltres hem anat fent feina i tant programadors com públic han quedat contents. Suscitem el seu interès.
Però ja es veu que el model de caixet per bolo és finit.
Sabem que haurem d'adaptar-nos a una nova fórmula. De moment, seguim fent allò que ens agrada i que comptem que agradarà al públic.
L'any passat vau arrencar un taller que volia ser el pont entre els cursos d'interpretació i la vida professional. Qui va veure Tonio, el poeta en sortia molt content.
La idea era que el repetiríem. Però encara no sabíem quin calendari podríem tenir a la Biblioteca. Volíem fer-ho seriosament i no teníem garanties de poder dedicar-nos-hi prou. Ens agrada molt pensar que puguem ser una escola de teatre. Ho farem millor amb vista a l'any vinent. En la nova etapa de La Perla a la Biblioteca, volem que l'espai estigui el màxim de temps obert. Que als matins hi hagi cursos i el Talleret perquè nens d'escoles passin una jornada amb l'actriu Rosa Gàmiz i tècnics de la casa experimentant teatre. Podem dir que tots els integrants del primer taller de l'any passat continuen venint a les nostres festes, són com de la família. Si no és que ja s'han integrat als equips artístics o tècnics.

“EM FA IL·LUSIÓ PENSAR QUE PUC ASPIRAR A DIRIGIR EL TNC”

És un dels noms que apareixen com a possible nou director artístic del TNC

Oriol Broggi és un director respectat per un treball fi, auster, que busca la lucidesa des de la simplicitat. S'olora admiració per Peter Brook, en les seves obres. Per això, és un dels primers noms que han saltat com a possible nou director del TNC (“No estic segur de si ho vull fer. Avui el TNC busca un director. Si presento un projecte, hauré de mirar com queda La Perla 29”). Reconeix que hi ha molts directors que hi poden aspirar: “N'hi ha molts que ho poden fer millor que jo, però em fa il·lusió pensar que hi puc aspirar.”
Broggi va excel·lir amb Primera història d'Esther (Sala Petita, 2007), però no va atrapar el públic amb El cercle de guix caucasià, (Sala Gran, 2008). “La Sala Gran és estranya, perquè tendeix a no fer acollidor l'espectacle. S'ha d'entendre bé la sala per poder tenir èxit. És com l'Amfiteatre Grec si els actors parlen massa fluix. Però això no vol dir que l'espai no sigui bo; és que no es fa la proposta adequada.” I posa d'exemple Raoul (2011): “Semblava que la sala s'hagués construït per a aquell espectacle.” També Ronda de mort a Sinera a la Fabià Puigserver va anar molt bé. “No crec que el teatre s'hagi de fer en espais petits, mitjans o grans, sinó que els espectacles s'hi han d'adaptar.” Rigola diu que el futur dels teatres a Europa és d'un aforament mitjà. Broggi, que confessa tenir “menys experiència que Rigola”, sí que pensa que“la majoria dels directors se senten còmodes en el format mitjà”.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario