A l'ombra del TNC

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) té poca ombra, però són molts els que hi aspiren. El consell d'administració ha engegat fa dies el procés de substitució de Sergi Belbel en la direcció artística. El nou aspirant podria mantenir (sempre amb matisos personals) la línia del teatre públic o bé buscar nous impulsos. Aquest és el repte en una conjuntura en què, a més,s'ha de saber treure rendiment de l'últim euro. Juntament amb el Liceu, el TNC té les ocupacions, de mitjana, més elevades de la cartellera barcelonina (se supera el 70%). L'aspirant guanyador serà la quarta persona al capdavant de la direcció artística del teatre. El primer va ser Josep Maria Flotats. De seguida, després d'un revés politicoinstitucional va entrar Domènec Reixach. Sergi Belbel l'ha dirigit els últims anys mantenint el to de paraigua dels autors d'ara (T6) i dels d'abans (recuperant incessantment patrimoni teatral o rescatat de la novel·la). Ara és el torn de la nova direcció. Hi podria haver una voluntat de rejovenir el teatre (tot i que no per això han d'abandonar el posat més clàssic). També hi podria haver el salt a la primera direcció femenina d'un teatre públic. O, per contra, podria permetre la consolidació de directors amb una carrera contrastada.

D'entrada, molts possibles candidats ja s'han autodescartat: Àlex Rigola, que va deixar el Lliure fa uns mesos, està immers en la seva aventura artística i no pensa, per ara, tornar a la gestió. Mario Gas, que acaba de tancar la seva etapa a l'Español, coincidint amb el canvi d'alcaldia de Madrid, ja ha dit públicament que no vol participar en loteries. Toni Casares, que tindria una línia de gestió i podria vincular la Sala Beckett amb la del TNC, també ha descartat presentar-s'hi: el seu projecte és la nova i ambiciosa seu al Poblenou. Altres noms, com ara Víctor Álvaro i Pep Tosar, no s'han donat per al·ludits. Domènec Reixach, que podria signar un retorn després de la seva aventura a Perpinyà, consta com a membre de la comissió per triar candidat. I Flotats ni apareix en aquest comitè, signe de ferida oberta encara per al TNC. També a Julio Manrique, director d'èxit que acaba d'entrar al Romea, cal comptar-lo entre els candidats.

El TNC té un element distorsionador, que és la Sala Gran. Belbel la va encertar donant-hi una volada més espectacular, per garantir un accés al teatre a un públic més ampli. Tot i que el director artístic no estigui obligat a dirigir-hi produccions, amb Belbel ha estat habitual. Qui hagi guanyat aquesta partida té un punt d'entrada.

Carme Portaceli és una fixa en les travesses teatrals, sigui el que sigui el que s'hi bellugui. Va aspirar a la direcció del Lliure fins que va aparèixer la voluntat de Lluís Pasqual d'assumir el càrrec. A la Gran ha tingut bona nota amb L'auca del senyor Esteve. Va agradar força al públic i a la crítica. Juntament amb Sílvia Munt, és l'única dona que ha afrontat aquest repte. També Magda Puyo i Carlota Subirós (que, abans de ser assessora i directora habitual del Teatre Lliure, ja havia treballat al TNC) poden aspirar a aquesta plaça.

La joventut

El nom que ha sonat més, i ell no se n'amaga, és Oriol Broggi. Ara coincideix el seu èxit d'Incendis, al Romea. Tot i que abans s'ha fet seva la Biblioteca de Catalunya, amb peces de mèrit com ara Antígona,Hamlet, Natale in Casa Cupielo i Tonio, el poeta (que ha passat desapercebuda) i Luces de bohemia. Al TNC, Broggi ha dominat la Sala Petita, però no va ser ben rebuda la seva versió de Brecht a la Gran (El cercle de guix caucasià). El que sí que ha sembrat èxits a la Gran és Josep Maria Mestres amb un devessall d'espectacle de clàssics: Shakespeare (Nit de reis), Bernard Show (La casa dels cors trencats) i Oscar Wilde (El ventall de Lady Windermere). També de mèrit va ser un treball poc conegut perquè es va fer un Grec de manera fugissera (La importància de ser Frank). Mestres suposa la continuïtat de la Sala Gran, però també demostra capacitat amb peces de risc. Rafel Duran tindria més possibilitats si hagués reeixit més El mercader de Venècia, després de treballs de mèrit com ara Mort de dama.

Llarga trajectòria

Entre els directors de llarga trajectòria, sobresurten dos noms: Xavier Albertí i Joan Ollé, històricament molt vinculats a l'esfera Lliure. Albertí és un entusiasta dramaturg que vol donar valor al repertori menystingut, des de la sarsuela a la revista. Però la direcció d'El cel d'Albertí, a partir de l'univers de Verdaguer, hauria pogut estar dins de la programació del TNC perfectament. Ollé té un punt d'enfant terrible que s'ha reconciliat amb peces sobre autors com ara Estellés, Pla, Espriu i Sagarra. L'íntima adaptació de La plaça del diamant com a monòleg a tres veus també l'acosta a aquesta ombra cobejada del TNC.

Un comitè de savis reduirà la llista a 5 persones

Fins al 31 de març hi ha temps per presentar-se com a candidat per a la direcció artística del TNC. D'entrada, el concurs és per a quatre anys, renovables a quatre més. Un comitè de savis format pel mateix Sergi Belbel, Domènec Reixach (els dos directors del TNC), l'actor Lluís Homar, el crític degà Joan Anton Benach i una espectadora (Victòria Quintana i Trias) presentaran una selecció que pot anar de tres candidats a un màxim de cinc. El consell d'administració demanarà a aquests seleccionats que redactin un projecte que servirà per qualificar les idees de cada seleccionat. Probablement, se sabrà el nou director artístic pels volts de juny. La persona guanyadora del concurs cohabitarà amb Belbel la temporada següent. El 2012/2013 Belbel seguirà sent el director artístic i l'escollit disposarà d'un càrrec provisional mentre prepara la temporada 2013/2014.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)