Igualada, mercat de les il·lusions

Ahir al migdia es va repetir per tercer any consecutiu el mercat de projectes d'espectacles a La Mostra d'Igualada. Si habitualment La Mostra és una fira de teatre infantil i juvenil on mig miler de programadors construeixen la seva programació de tot un any, amb aquest particular mercat La Mostra avança un pas. Hi ha idees que no aconsegueixen superar la frontera del paper per falta de complicitat de la producció. Aquesta iniciativa pretén donar una nova drecera i molts dels que hi accedeixen en surten recompensats. La Mostra d'Igualada, que ahir va viure la primera jornada completa (i en la qual els programadors alternen sessions amb els escolars, principalment), acaba diumenge i ofereix 61 espectacles durant aquesta edició, 50 de la programació oficial i onze de l'espai d'empresa GAAC.

Ahir al matí, per exemple, la companyia Teatre al Detall presentava Llepafils, el seu primer treball per a públic familiar. Tan sols feia un any era un projecte il·lusionant. Txell Botey i Xavi Idáñez van conèixer les dificultats de donar menjar a la seva canalla. I per això es converteixen a escena en un parell de cuiners d'una casa adinerada on el fill, consentit, només s'alimenta a base de patates fregides. També Roberto G. Alonso duia ahir a la tarda Simplicíssimus, l'altre projecte de l'any passat que ha accedit a la programació oficial de La Mostra. Roberto G. Alonso proposa una lúdica i lluent (amb bones idees) versió del món de la revista. Ell mateix va participar en els primers mesos d'El Molino. El públic jove va celebrar més les boutades (genial número de plomes amb una vedet amb sis caniches a cada punta dels plomalls) a cop de play-back que no pas la canalla. L'any passat també es va parlar de Monstres, una peça que s'ha pogut veure al Festival de Teatre d'Objectes i Titelles (TOT) del Poble Espanyol.

En la tercera edició del mercat s'han presentat una trentena de propostes i n'han seleccionat sis. Des d'una proposta de carrer de rock i claqué en què els mateixos espectadors interpretaran música trepitjant una mena de piano al terra, fins a una proposta minimalista, amb olor inclosa, que pretén investigar què significa ser família tot comparant-la amb el món del cosidor; “bé que diem m'ha tocat la fibra o la vida em penja d'un fil”, deia Irma Borges, la impulsora de Familiarium, famílies de drap i pell. La companyia del príncep Totilau (Sis Joans, TNC) vol treballar en el món de les tradicions amb els ulls d'una nena xinesa adoptada. Són només exemples d'unes peces que, amb més o menys finançament resolt, busquen distribució, residències tècniques, actuacions abans d'estrena o gira. Avui algunes companyies es financen a través del micromecenatge; La Mostra ho va inventar el 2010.

Poesia escènica

Dos exemples de poesia escènica. Addaura Dansa fa una mirada al món de Brossa amb set poemes visuals. La proposta no aconsegueix crear la complicitat de Brossa amb els altres. Llàstima. Ben contrari ésLe miroir aux fourmis (El mirall de les formigues), una proposta màgica de titelles que es despengen del sostre. Apareixen abelles, granotes, gats, corbs...; ara de les formigues, ni una ombra. Tot amb un aire desenfadat, de joc entre intèrprets, d'esclat de sorpresa que arrenquen xiscles vivificants. Demà, més.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)