"La felicitat és avorrida al teatre i a la vida"

Un professor (Andreu Benito), un enterramorts (Jordi Bosch), un actor (Jordi Boixaderas) i un barber (Boris Ruiz) no solament comparteixen la seva afició a les cartes i al joc sinó unes vides, ja rondant els 60, marcades per l'empremta del fracàs. Són Els jugadors, l'última obra de Pau Miró (Barcelona, 1974) que ahir va arribar al Lliure de Gràcia després de triomfar al festival Temporada Alta. Miró, un dels dramaturgs catalans de més projecció internacional, també dirigeix un quartet de tenors en un text que farà el prestigiós Piccolo de Milà en versió italiana.


Com va sorgir Els jugadors?

De forma casual, ja que tenia una altra idea al cap per a la proposta del Lliure. De sobte, durant un viatge, vaig decidir canviar-la. Vaig fer un salt cap a la història d'aquests quatre senyors, els jugadors.
Tots els actors apareixien a Quitt, que va dirigir Lluís Pasqual a Montjuïc. Ja comptava amb aquest repartiment?
Va ser casualitat. Li vaig comentar al Lluís que eren quatre personatges pròxims als 60 anys. Últimament m'interessa molt aquesta generació. Parlar-hi, observar-los, i per ara en un entorn de masculinitat.
Tots quatre arrosseguen una càrrega de fracàs existencial.
Si no hi ha fracàs o problemes, el teatre perd el seu sentit. La felicitat és molt avorrida al teatre, i a la vida també, probablement. Jo tendeixo a investigar sobre gent fracassada, desplaçada, que no encaixa. A més, en el context actual, tots podem tenir, més o menys, aquesta sensació que les coses canvien i no les acabem d'entendre.
L'obra no obeeix, per tant, a una qüestió generacional.
Per mi va una mica més enllà i respon a una preocupació real. Crec que, en aquest món amb tanta informació accelerada, no escoltem la gent amb experiència. Als personatges de l'obra els cabreja aquesta falta de respecte de les generacions que pugen. Però no hem fet de tot això un melodrama, sinó un drama que salta amb freqüència a la ironia i fins i tot a la comèdia.
Els personatges responen a algun arquetip?
Sempre que escric començo amb arquetips: algú a qui no li funciona la relació de parella, la laboral... Però de mica en mica els personatges, afortunadament, es tornen estranys i em contradiuen. Hi ha una cosa més inquietant que ja no controlo tant.
Una partida de cartes dóna molt joc teatral...
Els jugadors, en la mesura que són actors, són tramposos, diuen mentides i te les fan creure. Com els farols en una partida de pòquer. A l'obra es juguen dues partides, però les seves històries no tenen res a veure amb el joc i sí amb el seu fracàs personal.
Vostè juga?
No sóc un professional, però he visitat bingos, casinos i alguna timba… sense que m'hagi de preocupar pel tema!
Són llocs per trobar-hi bones històries o personatges?
Sí. La meva ludopatia particular és anar a buscar personatges en llocs que són una mica de sèrie B. He arribat a parlar amb crupiers.
Com s'ha sentit dirigint actors tan prestigiosos?
Aquesta obra funciona perquè ells la fan funcionar. Tots tenen tanta intuïció i experiència que saben com traspassar-ho a uns personatges que són gats vells. M'ho he passat molt bé i n'he après molt. En algun moment, també hi ha hagut divergències generacionals per maneres diferents d'entendre el teatre.
Dramaturg o director. Què s'estima més?
M'agradaria escriure per a uns altres i dirigir textos que no són meus, com vaig fer a Pluja constant. He dirigit Els jugadors perquè m'atreia, i també perquè si no ho fes no em guanyaria la vida. No sóc un autor rebentataquillas.
Font: Jose Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario