Calixto Bieito estrena a casa

Els pròxims quatre o cinc anys, Calixto Bieito té l'agenda completa. Volarà molt. Ara marxa a Birmingham -on estrenarà Forests , dins el festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural-, després a Buenos Aires, després a Londres, després a Berlín. Calcula que l'últim any ha passat 20 dies a casa, a Castelldefels. "La meva feina no es veu aquí", diu com un lament. Per això, que el festival Grec programi dos dies la monumental cantata El gran teatro del mundo de Calderón és excepcional. Ramon Simó va ser a l'estrena a Friburg (Alemanya) el novembre passat i va decidir comprar-lo malgrat que havia perjurat que no faria clàssics. "No em vaig sentir gens al·ludit -deia ahir Bieito- perquè vaig entendre que el que no volia eren coses que ja es fan".


El que proposa Bieito no ho fa ningú més. Una dècada enrere els diaris internacionals destacaven els nus, les armes, el sexe, l'escatologia, les vísceres, la irreverència. I normalment era una crítica. Fa temps que s'ha guanyat l'admiració del món. S'han mogut els altres: Bieito ha continuat investigant i aprofundint en el teatre sensorial. "El que faig últimament són espectacles molt oberts on es combinen diferents disciplines, text i cant", diu. En l'últim article que li va dedicar The Wall Street Journal afirmava que els seus referents van d'El Bosch i El Greco a Walt Disney i Luis Buñuel. Per explicar El gran teatro del mundo , en comptes de citar Shakespeare quan deia que "el món és un escenari, i els homes i dones simples jugadors", Bieito ho compara amb Matrix i El xou de Truman .
L'obra d'art total
L'espurna inicial del muntatge la va posar el Teatre de Friburg i va servir per inaugurar el BIT (Barcelona Teatre Internacional), la branca internacional de la productora Focus. "Calderón de la Barca va patir un període d'ostracisme a Espanya i va ser redescobert a Alemanya als segles XVIII i XIX. Per mi, és un precursor del que Wagner anomenaria després l'obra d'art total. Fa un experiment formal, amb música i sense argument. Això li dóna una volada, una dimensió poètica, al·legòrica, filosòfica, amb moltes lectures. Per mi, Calderón està al nivell de Racine o Shakespeare, o al nivell d'una pintura de Rubens o Velázquez".
"A El gran teatro del mundo va ser la primera vegada que es va fer el tòpic barroc del món com una obra -explicava el dramaturg Marc Rosich-. Els mortals arriben despullats i hi ha l'Autor que els dóna eines per viure la vida. Els llança dins d'una obra molt curta, com la vida, sense possibilitat d'assaig i sense respostes". "L'obra és una reflexió de l'home, de si és lliure de prendre les seves decisions, de si està determinat", explicava Bieito. El text de Calderón hi és íntegrament destil·lat, excepte les diatribes moralitzants que estava obligat a posar-hi per alliçonar i que no anul·len el seu existencialisme pessimista. "Un acte sacramental era una obra propagandística", recorda Rosich.
Com passa en les últimes obres de Bieito, s'hi parlen diverses llengües. Els intèrprets principals -destaquen el contratenor Xavier Sabata i, aquí, la mezzoClaudia Schneider- són veus d'òpera que canten en espanyol i la resta són actors que reciten en alemany. La raó: que pertanyen a la companyia resident del Teatre de Friburg. De fet, han mantingut l'obra al repertori aquesta temporada i ho faran la que ve.
Carles Santos va compondre una vintena de números musicals nous per a l'espectacle. Rebecca Ringst ha instal·lat a l'escenari una gran estructura tubular que recorda els orgues de les catedrals, i que alhora serveix d'instrument de percussió i de connexió inútil dels mortals cap al cel. Els personatges són al·legories barroques. El component màgic, rítmic i musical del vers va més enllà del significat. "Entendre tot el text és impossible. Recomano no seguir-lo gaire i estar pel que passa a l'escenari. Calderón no escrivia per a intel·lectuals. Els seus actors eren analfabets", diu Bieito. El vers també pot entrar pels ulls.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario