París és més barat



Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
A finals de juny, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va haver de respondre a la demanda d'un espectador que li preguntava com era possible que un jubilat pagués 9 euros per veure un espectacle en un teatre públic de Madrid i al TNC en costi 29, de mitjana. El conseller el va advertir que, presumiblement, l'error es produïa a Madrid i no pas a Barcelona. Efectivament, l'espectacle podria costar el mateix, però el preu varia en funció del percentatge de subvenció. Ara, un treball de postgrau de producció i gestió d'espectacles de la Universitat de Barcelona (La política de preus adreçada als joves dels teatres públics de Catalunya, elaborat pels estudiants Andreu Badii i Bernabé Rubio) evidencia les diferències en les polítiques de preus per a joves entre els teatres públics catalans i altres d'europeus que responen a un mateix tipus de programació. Si les entrades, un cop aplicada la reducció per a joves a Catalunya voreja els 15 euros, els europeus es mantenen en la franja d'entre 5 i 10 euros. El teatre a París, Berlín i Brussel·les és més barat que a Barcelona per als joves.
Aquesta descompensació s'agreujarà, ara, amb la notícia que els teatres de l'Estat espanyol hauran de gravar l'entrada amb un 21% d'IVA, quan fins ara era només del 8%. Mentre que el Mercat de les Flors se salva d'aquest increment (les sales amb gestió pública no incrementarà l'IVA de les entrades), el TNC i el Lliure es troben, a hores d'ara, amb el perjudici d'haver d'aplicar aquest IVA, perquè es gestionen des de consorcis, per la qual cosa no es consideren públics de manera estricta.
El TNC ha provat aquesta temporada l'oferta de reducció del 50% del preu per als joves de 25 anys o menys. En tota la temporada, han utilitzat aquest servei 5.896 persones, mentre que, pel que fa al grup de 26 a 30 anys (amb descomptes menors), han obtingut tan sols 1.884 entrades. Fonts del TNC consideren que sí que hi ha una forta presència de públic jove a través de les sessions escolars (18.987 espectadors), que signifiquen prop d'un 20% del total d'espectadors.
És el preu la raó primordial dels joves per no anar al teatre? Segons l'enquesta exploratòria d'aquest treball, la major part dels joves coneixen els teatres principals, que fan una programació més global i menys atractiva per ells i, potser per això les arts escèniques queden lluny de les seves preferències, sense que això signifiqui que ho interpretin com si fos una pedanteria. Per Badii i Rubio, l'element que més els allunya és el preu i, per això, investiguen maneres de poder-los-hi facilitar l'accés.
Jugar amb els buits
L'estudi Joves i Cultura II, encarregat per la Generalitat, recomana que es facin més accessibles per als joves les programacions convencionals, que no pas que es creïn circuits i programacions especials per a ells. Segons aquest informe, fins i tot, aconsellen que no s'estableixin sessions especials, sinó que puguin accedir a les sessions normals, per fer menys traumàtica la fi de la promoció. En l'estudi de Badii i Rubio no es repercuteixen les sessions del dia de l'espectador, ja que consideren que cal plantejar la voluntat d'anar al teatre dins una normalitat, d'assistir-hi al cap d'unes hores, i no de programar-ho amb dies, que es com es fa habitualment per aprofitar aquest dia o un abonament.
Els catalans tenen un problema afegit: generalment, són considerats joves fins als 25 anys, mentre que a la resta d'Europa (i també al TNC) l'edat s'amplia fins als 30 anys. Aquest és un element clau, si es té en compte, a més, l'elevat atur juvenil. Encara implicats en l'estudi i amb grans dificultats per accedir al mercat laboral, pagar una entrada de teatres es converteix en una afició més exigent. Tot i que el preu, de manera maximalista, quasi mai serà un impediment –poden gastar més diners en una nit de festa, o anant a festivals de música o a veure un partit de futbol, per citar exemples tòpics–, sí que dificulta l'accés a la curiositat. L'exigència a la satisfacció haurà de ser molt alta, tant com el seu esforç, per fidelitzar-los.
Badii reivindica que cal donar més oportunitats a la joventut per assistir al teatre, aprofitant tot l'aforament que queda lliure en cada sessió. El TNC, que és un dels que tenen una ocupació més àmplia de tot Barcelona, amb un 70%, encara deixa prop d'un 30% sense ocupar. Les entrades a 5 euros servirien per aconseguir més ingressos, reflexiona el coautor de l'estudi. La tendència sosté que els joves de 20 a 27 anys que accedeixen al teatre seran molt més actius quan ja representin un públic adult que si proven la sort teatral quan ja voregen els 30, i no han tingut la possibilitat de provar amb unes entrades més assequibles.
Fonts del Teatre Lliure, consideren que no és comparable la política comercial del bitllets d'avió amb el món del teatre: s'és més receptiu a fer ofertes concretes que es destinin a un públic conegut i acotat. Si es vol salvar un espectacle, que no atrau al públic, es produeix un doble risc: duna banda, es provoca l'enuig dels que han comprat amb previsió i, de l'altra, qui hi va per l'oferta –si no respon a un públic afí– en sortirà decebut per l'experiència i li costarà fer-hi una altra provatura.
Ofertes dirigides
Al Lliure, doncs, defensen unes polítiques per al públic jove variades, “però dirigides”. Com les funcions de tarda –s'ofereixen a escoles de primària i secundària per 6 euros– omplen les sessions, es permet repetir grups per a la mateixa funció en sessions convencionals. Grups universitaris poden tenir una rebaixa del 50%. Amb carnet d'estudiant, es rebaixa el 15%, un percentatge que és idèntic si es disposa de carnet de biblioteca. També són un cas a part (i minoritari) els acords amb els estudiants veïns de l'Institut del Teatre. Al Lliure, el percentatge de grups escolars és de 6,86% del total (5.013 espectadors). Només consten 352 universitaris (0,48% de tots els assistents) i amb la tarifa jove només s'han comptabilitzat 1.011 entrades (1,38% dels espectadors). S'ha de tenir en compte, però, que molt públic jove ha assistit al Lliure amb promocions puntuals (del butlletí setmanal i a través del servei de vendes propi) no delimitades per edats i que, en aquest cas, no està inclòs en el còmput de les dades anteriors. Aquestes dades corresponen a la temporada 2011/12, sense comptar les funcions del Grec.
El TNC fa una pila d'anys va retirar la seva política agressiva de venda d'entrades perquè aquestes ofertes malmetien la compra habitual i, tot i tenir més espectadors, acabaven disposant de menys recursos per pagar part de la producció.
Hi ha exemples d'un funcionament semblant a l'europeu fora de Barcelona. A Sant Cugat, fa anys que apliquen una rebaixa universal del 50%, poques hores abans de la funció. Tenen també un alt índex d'ocupació. Amb la crisi, segons comenten al Centre Cultural Sant Cugat, s'ha notat un creixement de la compra d'última hora. Són espectadors que no es frustren si es queden sense entrar, mantenen l'alternativa d'anar a sopar, si tot és ple.
El cas més específic és el Kursaal de Manresa. Badii reconeix que “les tarifes i descomptes del Kursaal estan més a prop d'alguns dels teatres francesos i belgues analitzats a l'estudi que del Lliure, el TNC i el Mercat”. Efectivament, disposa de l'experiència Platea jove que proposa espectacles adreçats a un públic jove i el preu de l'entrada és de 5 euros. Per a la programació d'adults, els joves també tenen ofertes: fan un 50% de descompte una hora abans de l'actuació. I per al públic jove menor de 25 anys que presenti el carnet d'identitat donen entrades a 6 euros per als cicles. Badii hi posa un exemple: ”La nostra escola es va poder veure per 6 euros els menors de 25 anys a Manresa, mentre que al Lliure de Gràcia l'entrada reduïda era de 20 euros.” És clar que, tornant al cas de Madrid i el conseller de Cultura, la política de preus als municipis ha estat fortament finançada pels consistoris fins ara. Des que han deixat de tenir una important partida per programar, la cartellera municipal ha minvat dràsticament. La voluntat d'algunes companyies i empresaris teatrals, d'actuar i quedar-se la taquilla –a banda dels problemes burocràtics, perquè la recaptació habitualment es desvia a tresoreria municipal i no es reinverteix en cultura– resulta ruïnosa, si es mantenen els preus dels cursos anteriors, sobretot tenint en compte les sales amb un aforament reduït.
El que ningú qüestiona és que Europa cuida millor els joves, els espectadors de l'avui i el demà amb un sistema consolidat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario