L'ONADA


TEXT: IGNACIO GARCÍA MAY
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
IDEA i DIRECCIÓ: MARC MONTSERRAT DRUKKER (Basat en l'experiment real de RON JONES)
INTÈRPRETS: BORIS CARTES, EDUARD FARELO, MALCOM McCARTHY, MARTA OSSÓ, ALBA RIBAS, ANDREA ROS, MARTÍ SALVAT, JOAN SUREDA i veu en off JORDI ROYO
DURADA: 1h 20 min + 15 min pausa + 45 min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

He de dir d'entrada que no coneixia l'experiment, que fins fa quatre dies no sabia que havia dos pel·lícules, un llibre i fins i tot un musical sobre ell. I també que fa una setmana que estava comentant que em feia mandra veure-la. Hete aquí la meva ignorància. Tot això s'ha esvaït des del divendres, des del primer minut del muntatge.

Marc Montserrat porta a escena els seus cinc anys de feina, de documentació, de recopilació de tota la informació possible per a que el muntatge sigui ho més verídic possible. I ho aconsegueix, no hi ha moments ensucrats ni anècdotes, amb un ritme constant ens presenta com es va desenvolupar l'experiment, des del seus inicis com un simple joc de classe fins a la realitat final.

Eduard Farelo interpreta magistralment al professor Jones, amb un inici de bon rotllisme típic d'un professor jove que vol caure en gràcia als alumnes però que els fets li acabaran convertint en un líder autoritari amb una presència que fa callar i tallar la respiració a a alumnes i públic.

Meravellosa la nova onada de joves intèrprets que ens presenta el muntatge. Grans descobriments com l'Alba Rivas i l'Andrea Rosa i alguns que poc a poc es van consolidant dins de l'escena catalana com són la Marta Ossó, que la van poder veure al darrer muntatge del Pau Miró a la Sala Beckett, Un refugi indie; i el Joan Sureda que en muntatges anteriors no m'havia acabat de convèncer, però en L'onada demostra que ha vingut per quedar-se, i esperem que molt de temps.

Meravellosa escenografia de Joan Berrondo i il·luminació d'Albert Faura que completen un muntatge, que només amb el text ja colpeix però que l'ajuda audiovisual fa augmentar la sensació d'estar veient un moment únic, un espectacle que és molt més que una obra de teatre. El públic es sent part de l'experiment, no per ser exactament partícip sinó per estar observant el que està passant i no poder fer res.

Tots sabem que portem un monstre dins. Que d'alguna manera i amb les circumstàncies adequades podríem ser el Ron Jones de torn. Que el que el Marc Montserrat ens ha volgut mostrar no està tan lluny de nosaltres. Que el que passa és real i podria tornar a passar. Ho sabem i ens aterra. Per això el primer aplaudiment va ser fred perquè l'obra et deixa mut, sense respiració, atònit pel que acabes de veure. Afortunadament segueixes aplaudint perquè acabes de veure un gran muntatge i els actors s'ho mereixen. Però han passat dos dies i jo encara tinc un nus a l'estómac, encara hi penso. Encara tinc els pells de punta. No és normal, és L'onada i s'ha d'experimentar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario