L'òpera, a l'avantguarda de les arts escèniques



Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
L'Inquisidor d' Il prigioniero, de Luigi Dallapiccola, va abusar sexualment de l'home que dóna títol a l'òpera quan era petit. A Erwartung [ L'espera ], d'Arnold Schönberg, la dona busca el seu amant en un estat d'alienació mental. Al final s'adona que ella mateixa el va assassinar, i també a la seva amant, per gelosia. Així és com Àlex Ollé, un dels directors artístics de La Fura dels Baus, ha revifat el sentit original d'aquestes dues òperes contemporànies, en un programa doble que es va estrenar ahir a l'Òpera de Lió dins el festival Justícia/Injustícia.
"L'òpera és un dels camps en què s'està innovant més, perquè hi ha els mitjans econòmics i les estructures dels mateixos teatres que ho permeten. I també perquè s'hi ha endinsat gent d'altres àmbits", explica Ollé. "És un món que, per una qüestió de supervivència, s'ha obert més que d'altres. L'òpera ens ha donat la possibilitat de generar un univers visual i plàstic que al teatre ens era més complicat aconseguir -afegeix-. I insisteixo que els pressupostos i els mitjans de l'òpera no els tens avui al teatre". El director considera que aquestes dues peces són "molt psicològiques", i per això ha posat l'accent "en l'espai mental" dels personatges. "La proposta d' Il prigioniero era molt arriscada i la gent va quedar molt sobtada, n'estic molt content", deia el director després de l'assaig general de l'òpera.
Aquestes lectures renovadores encara aixequen polèmica, i en seguiran aixecant, però les noves versions del repertori han portat l'òpera a la primera línia de la creació escènica. "L'òpera ha sabut, utilitzant els directors d'escena, els cantants i els directors musicals, estar a l'avantguarda de les diferents disciplines de l'art. S'està fent el que Wagner pretenia: fer l'obra d'art del futur. El teatre, en canvi, està més ancorat en les estètiques del realisme del segle XIX", afegeix Calixto Bieito, director teatral amb una intensa trajectòria operística.
Wagner també és a l'origen de l'ADN operístic de La Fura, que es va consagrar internacionalment el 1998 amb el muntatge de La damnació de Faust, de Berlioz, al Festival Salzburg: "Ens hem sentit molt còmodes a l'òpera des del començament. Sense saber-ho, als inicis de La Fura també buscàvem l'obra d'art total. Anys després vam saber que provenia de Wagner. Aquesta ingenuïtat, aquesta manca de por, ens va anar molt bé", assegura Ollé.
"Wagner és un dels compositors que més es presta a les relectures, perquè les seves obres contenen molta filosofia al darrere", apunta el crític d'òpera de l'ARA Xavier Cester. De fet va ser el seu nét, Wieland Wagner, qui va obrir nous camins amb les posades en escena de les obres del seu avi al Festival Wagner de Bayreuth després de la Segona Guerra Mundial. El 1951 en va oferir una nova lectura, i a la vegada el va depurar de la càrrega que havia adquirit durant el nazisme i va presentar unes posades en escena de les seves òperes basades només en efectes de llum i una escenografia amb figures geomètriques. "Aquesta via va tenir una resposta a Itàlia amb les òperes de Luchino Visconti, que també va fer unes aportacions molt diferents en la línia de la seva estètica", afegeix el director artístic del Gran Teatre del Liceu, Joan Matabosch.
De polèmica a obra de culte
Un altre dels muntatges wagnerians mítics va ser L'anell dels Nibelungs, de Patrice Chéreau a Bayreuth el 1976. "Per primera vegada el va posar en contacte amb el context del seu temps, la revolució industrial, el món de l'empresa i la burgesia. Va ser un gran escàndol i cinc anys després va ser un gran èxit", recorda Cester. El 2006 el Liceu va presentar un altre Wagner mític. "Peter Konwitschny va situar Lohengrin en una escola, que realment no té a veure en cap escena amb les expectatives de l'original i pot ser genial, perquè entén l'obra i sap com explicar-la", subratlla Matabosch.
"La tasca d'un intèrpret i d'un director d'escena és que una obra que va ser composada per produir un determinat efecte, cent o cent cinquanta anys més tard produeixi aquell mateix efecte. És evident que hauran de canviar moltes de les coses. Un gest o un color ja no volen dir el mateix i, per tant, han de trobar avui dia una manera de codificar diferent les acotacions que va fer el compositor -explica el director artístic del Liceu-. Quan parlo de fidelitat a l'obra, em refereixo al que ens diu l'obra, no a les acotacions, això no tindria cap sentit, seria una estupidesa". Des dels anys noranta el teatre de la Rambla ha rebut algunes de les propostes internacionals més trencadores. "El públic és més susceptible quan té un sentit més patrimonial de l'obra, com CarmenLa Traviata o una òpera de Wagner; hi ha una part del públic que no accepta que li toquin les expectatives ni el que ha vist sempre", diu Cester.
"Quan es munta La Traviata, hi ha una escena en què el tenor llança un munt de bitllets damunt Violetta Valéry. El que dóna a entendre és que el personatge fa un acte de generositat cap a una dona que ho ha donat tot, que era una cortesana i que per amor s'ha exposat a ser maltractada i utilitzada per la societat. Es poden llançar bitllets o no, en una producció, el que és innegociable és el sentit que té aquesta escena", afegeix Matabosch. "Quan fas una òpera de Verdi necessites saber què estàs fent i per què l'estàs fent avui. Necessites entrar molt més endins. Per saber quin lligam té amb el món d'avui, has d'entendre quina relació tenia al seu moment. La va escriure per a una dona amb qui no estava casat i que titllaven de puta pel carrer i li tiraven pedres!", afegeix Bieito, que va ambientar la producció que en va fer el 2003 en el món de la prostitució de luxe. "És un procés que ha trobat resistències, però hi ha solucions escèniques que s'han reiterat i que han acabat per perdre qualsevol sentit, i això és una falta absoluta de respecte per a l'autor. La Traviata no és només una obra per anar a escoltar melodies esplèndides, va ser un escàndol monumental quan es va estrenar a La Fenice el 1853", rebla Matabosch.
Una de les polèmiques més sonades que s'han viscut en els últims anys al Liceu va ser la que va protagonitzar el 2001 Bieito, una versió d' Un ballo in maschera, també de Verdi, ambientada en la Transició espanyola i amb catorze lavabos damunt de l'escenari. "Si avui es reposés, es convertiria en un muntatge de culte", insisteix Matabosch. Ollé la va estrenar a Sidney al gener, i va apostar per concentrar la càrrega política de la peça: "Vaig lligar-ho amb el 1984 d'Orwell, amb aquesta lectura sobre el feixisme i el comunisme que va fer. Vaig portar a l'extrem el personatge de Gustavo i l'he convertit en un dictador, en un Gran Germà que genera una alienació al seu entorn. Això em va donar la pauta que tots els personatges portessin una màscara des del començament fins al final, com a símbol de la hipocresia i l'alienació", afirma el director de La Fura. El seu col·lega Carlus Padrissa també va estrenar ahir un Parsifala l'Òpera de Colònia, un gran acte ritual inspirat per la mort de la noia violada a l'Índia.
Noves òperes per a nous públics
Les noves lectures de les òperes han aconseguit mantenir viu el repertori clàssic, però han deixat en segon terme la producció de noves òperes.
"És l'únic punt negatiu que hi veig. Sovint ha substituït la producció de noves òperes, i no ha de ser així", apunta Matabosch, molt conscient de les dificultats que la crisi imposa al sector. El 2016 Àlex Ollé es posarà el capdavant d'una òpera de nova creació sobre Frankenstein produïda per Brussel·les. "Pots proposar el tema, intervenir en el llibret, ets autor de la peça i la pots dirigir més cap a temes que et provoquen una certa inquietud -explica el director-. Ets tu que dónes el punt de partida i el pots conduir". A més de la novetat i l'autoria, segons Ollé, l'òpera contemporània pot conquerir nous públics i, més joves, explorant nous formats i jugant amb la disposició dels músics en l'espai i la interacció entre els cantants i el públic. "S'ha de renovar en aquest sentit, perquè encara genera rebuig en un sector determinat de la societat; l'òpera s'ha d'acostar a la gent, s'ha trencar amb això", conclou.

No hay comentarios:

Publicar un comentario