El Lliure tindrà una companyia jove estable



Lluís Pasqual només tenia 25 anys quan va cofundar el Teatre Lliure a Gràcia, amb Fabià Puigserver, Pere Planella, Carlota Soldevila i una quinzena de professionals del teatre independent català. Es va inaugurar el 1976 -amb Camí de nit, 1854, un text escrit i dirigit per ell mateix- un espai escènic que seria fonamental per al teatre català que llavors es desplegava. 37 anys després, i de nou amb Pasqual comandant el vaixell del Lliure, el teatre tornarà a la seva essència fundacional i tindrà una jove companyia estable, segons ha pogut saber l'ARA.
Sis joves intèrprets de l'escena catalana formaran aquest nou grup. El teatre va convocar un càsting per obrir les portes a actors i actrius joves, independentment de la seva experiència. Entre els escollits n'hi ha que ja s'associen al planter del Lliure, com Pol López (que hi és en cartell amb Els feréstecs), però també altres hi han actuat poc o gens, com Paula Blanco, David Verdaguer i Mima Riera. La companyia serà tan jove com ho era Pasqual en el seu debut al Lliure: són intèrprets que no superen la trentena.
El desig de tornar a crear una companyia estable ha sigut una constant en el si del Teatre Lliure. Que un col·lectiu estable de treball dóna més bons fruits teatrals és una opinió que comparteixen la majoria de directors escènics, de Mario Gas a José Luis Gómez. Es guanya en complicitat, millora la qualitat, es rendibilitza la feina, se singularitza el teatre, permet forjar carreres i augmenta el compromís, la cohesió.
Per contra, hi ha l'opinió dels exclosos, que ho consideren un gueto. Però el principal handicap a l'hora de crear una companyia és econòmic: els actors passen a formar part de la nòmina del teatre i, per tant, és cara de mantenir, sobretot si es compta amb estrelles veteranes. A l'Estat hi ha pocs exemples de companyies estables públiques (la Compañía Nacional de Teatro Clásico), però a Europa és el més habitual, sobretot en centres com els alemanys, que ofereixen teatre de repertori. Aquí el que fan la majoria de teatres públics és tenir un col·lectiu afí amb el qual treballen habitualment. Rigola ja tenia de factouna companyia d'actors al Lliure amb qui signava la majoria de muntatges.
Pasqual, però, farà un pas més i segellerà aquest vincle amb contractes de llarga durada amb els sis joves. El fitxatge garanteix al teatre poder disposar dels actors a jornada completa i, per tant, podran encadenar muntatges i assajos sense haver d'abonar constants altes i baixes laborals. L'operació no perjudica el pressupost del teatre perquè, com assenyala el conveni col·lectiu vigent, els contractes de llarga durada que garanteixen estabilitat a l'actor tenen retribucions més baixes.
El precedent del TNC
El Teatre Nacional també ha tingut una companyia estable. Sergi Belbel la va anunciar el 2009. Eren nou actors d'edats molt diferents que durant dues temporades van participar en tot el procés de creació de les obres del Projecte T6 d'impuls de la dramatúrgia contemporània. Belbel va defensar els bons resultats d'aquest treball de creació -les obres del T6 van tenir uns percentatges d'ocupació molt per sobre de la mitjana- i va allargar la companyia dues temporades més. El pròxim director del TNC, Xavier Albertí, encara no ha ensenyat les cartes de la seva programació, però ja ha advertit que el Projecte T6 s'ha de reformular, deu anys després de la seva creació. Tot fa preveure que s'extingeix la companyia estable. El Lliure li prendrà el relleu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario